70 anys d'handbol a Granollers

El BM. Granollers, un dels clubs més genuïns i entranyables de l’esport català, celebra enguany el seu 70è aniversari. L’objectiu d’aquest blog és relatar aquesta història de 70 anys a través del testimoni d’algunes de les persones que en van ser protagonistes.

Memòria Viva és un projecte tutelat per la ‘Comissió 70è aniversari’, una comissió integrada per treballadors i simpatitzants del BM. Granollers que s’ha encomanat, entre d’altres objectius, el de difondre la història d’aquesta institució a través de diversos actes commemoratius que es duran a terme durant el present any 2014.

Els textos de les entrades són a càrrec de Jaume Vivé, i la coordinació del projecte a càrrec d’Àlex Viaña. Agraïm de tot cor la col·laboració de tots aquells que han volgut participar en aquest Memòria Viva, i convidem a tots aquells que s’hi vulguin afegir (aportant el seu testimoni, material gràfic o d’arxiu, etc.) a posar-se en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic o de l’apartat de comentaris al final de cada entrada.

dijous, 9 de gener de 2014

Francesc Pregona Ferrer

La història de l’handbol a Granollers comença l’any 1944 de la mà de Ramon Sobrevia Coll, qui inverteix 500 pessetes prestades de son pare en la creació d’un equip de ‘Balón a Mano’ a l’empara del ‘Frente de Juventudes’ (FJ) local. Aquest primer equip dirigit per Sobrevia es converteix l’any 1948 en el club BM. Granollers, ja constituït com a entitat independent fora de l’aixopluc del FJ, i Lluís Sitjes Ballescà s’erigeix en el seu primer president.
Sitjes hereta de Sobrevia un equip que ja comença a despuntar en el Campionat de Catalunya de balonmano ‘a onze’, amb una colla de jugadors-amics totalment entregats a la pràctica i promoció d’aquest esport. L’handbol ‘a set’, tot i ja haver estat modalitat olímpica a Berlin l’any 1936, roman a la saó un esport pràcticament desconegut a Catalunya, i serà durant el mandat de vuit anys del president Sitjes que Granollers es convertirà en ciutat pionera i “Meca del nuevo deporte” al nostre país.
L’any 1949 es va celebrar a Granollers el Campionat de Penyes de balonmano ‘a set’, el primer torneig d’aquesta modalitat esportiva celebrat mai a Espanya (ocasió que el periodista Mario Duran qualificava de “efemérides nacional” en la seva crònica de l’esdeveniment al Mundo Deportivo). Aquest Campionat de Penyes va ser organitzat per Pere Planes, cunyat de Lluís Sitjes i conegut entre els locals com Pere Paperines, i el club BM. Granollers junt amb l’empresa Xampanys Gomà van ser-ne els patrocinadors. Les penyes A.R.S.A i Catalans, comandades pels joves Martí Font i Francesc Pregona respectivament, van disputar-se el premi de la final, consistent en dotze ampolles de xampany i dotze medalles. Diuen les males llengües que Pere Paperines va voler aprofitar una data en què Pregona era de viatge i no podia assistir-hi per celebrar la final, i afavorir així la penya esportiva i flamenca A.R.S.A. , però la camàndula no va prosperar i la data al cap escollida va permetre que el gran Quicu Pregona liderés els Catalans envers la victòria final.
Una altra gran efemèride en la història de l’handbol estatal va tenir lloc l’any 1955 a Granollers: la inauguració del primer pavelló d’esports a tota Espanya dedicat a la pràctica exclusiva de l’handbol (el mític i ja enderrocat Palau d’Esports del carrer Tetuan), obra amb què Lluís Sitjes culminava brillantment la seva tasca de vuit anys al front del BMG (una tasca en què també cal ressaltar la primera gira internacional organitzada pel club l’any 1954 per enfrontar-se als equips de Göppingen, Wiesbaden i Frankfurt , quan viajtar a l’estranger per disputar partits d’handbol encara suposava un fet extraordinari dins l’àmbit de l’esport espanyol.)
Mirant enrere, i veient com va continuar la història, potser hauria estat just que el president Sitjes hagués vist premiada la seva gran labor al front del BM. Granollers amb algun triomf important. Va ser Emili Botey qui, prenent brillantment el relleu de Sitjes durant els tres lustres posteriors, s’endugué, aquest sí, la glòria dels títols.
Un dels grans encerts de la junta directiva que va encapçalar Lluís Sitges durant la seva presidència, en què sobresurt la tasca gairebé evangèlica de Joan Barbany, factòtum d’aquells inicis de l’handbol granollerí, va ser captar practicants d’altres esports perquè s’unissin al projecte pioner que els oferia el BM. Granollers, un projecte engrescador per diverses raons, però sobretot per l’entusiasme i voluntat de reeixir per part dels seus impulsors, l’actitud dels quals queda palesa en els primers quatre versos de l’himne del club: “Amb braó, dinàmics i optimistes, / ferma voluntat i decidits, / fem de l'esport una gran fal·lera, / per augmentar els èxits conquerits.”
Tot i haver participat exitosament en el Campionat de Penyes, les passes en la seva adolescència de Francesc Pregona, el nostre entrevistat d’avui, no anaven encaminades envers la pràctica de l’handbol: “El que a mi m’agradava de veritat era el bàsquet...”, ens confessa el mateix Pregona durant la conversa, “van ser en Barbany, en Murtra i tota aquella colla que van venir-me a buscar quan tenia divuit anys per anar a jugar amb ells a Alemanya.” I amb aquella gira per Alemanya l’any 1954, encara per disputar partits de balonmano ‘a onze’, s’iniciava la trajectòria handbolística de Francesc Pregona Ferrer, trajectòria que el duria a ser capità del BM. Granollers i de la selecció espanyola entre els anys 50 i 60, i a ser considerat pel mític Bernhard Kempa com un dels millors jugadors europeus de la seva generació.
Martí Montané, qui va ser l’extrem esquerrà titular del BM. Granollers durant gran part de la dècada dels 60, i el testimoni del qual es publicarà en breu en aquest ‘Memòria Viva’, ens recorda en una altra conversa els temps del Pregona basquetbolista: “Sovint, anàvem amb els amics al pati dels Escolapis per veure jugar en Pregona, que era un gran jugador de bàsquet!”
Donat el seu talent atlètic innat, Francesc Pregona hauria pogut ser un ‘crack’ en qualsevol esport, però de ben segur hauria triat ser-ho del bàsquet, i no de l’handbol, si no hagués estat pels Barbany, Murtra i tota la seva colla: “El bàsquet m’agradava més, però la gent del balonmano era molt més trempada i s’ho passaven molt millor. Els del bàsquet, en canvi, eren tots molt seriosos, molt tocats i posats...”

Sílvia Vernet Mejan

L’objectiu principal de ‘Memòria Viva’ és donar a conèixer espisodis memorables de la història del BM. Granollers de la mà de les persones que els van viure in situ. Sovint, però, la memòria dels nostres entrevistats no és suficient per recordar la data concreta en què es va celebrar una final, o el resultat exacte amb què va finalitzar cert encontre. Per aclarir aquests dubtes hem de recórrer a materials d’arxiu, que en aquest cas, donat que el club encara no compta amb uns arxius oficials, sempre són els de persones particulars que s’han dedicat a guardar fotografies i retalls de diari en àlbums casolans al llarg dels anys.
Estan essent fonamentals en aquesta tasca de rehabilitació històrica tots els documents que Nardi Viaña va coleccionar durant els anys que el seu marit Alejandro i el seu fill Àlex van ser jugadors d’handbol en actiu. També hem d’esmentar els magnífics reculls fotogràfics publicats per Francesc Garrell, que han estat molt útils en la nostra feina de documentació i recerca, així com els arxius d’Emili Botey (una exhaustiva colecció de retalls de diari i documents personals relacionats amb el BM. Granollers recopilats en 16 volums) que es poden trobar a l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental.
Recollim avui el testimoni de Sílvia Vernet, vídua de Martí Font, el mític porter del BM. Granollers i de la selecció espanyola durant la dècada dels cinquanta i els primers anys seixanta. Descobrim durant la conversa que ella va ser la persona que confegí els arxius d’Emili Botey que ens estan essent tan útils en el nostre projecte. També hem trobat petites joies en aquest sentit als àlbums personals de Martí Font, que la Sílvia va recopilar durant els anys que el seu marit va dedicar-se a l’handbol, i que amablement ha posat a la nostra completa disposició.
Serveixi aquesta entrada de ‘Memòria Viva’ com un petit homenatge a totes aquelles persones que s’han dedicat a forjar la història del club des de l’anonimat, amb contribucions més grans o més petites però sempre de gran valor, ja que venien de l’estima desinteressada per uns colors i, sobretot, per les persones que els han representat al llarg de 70 anys d’història.
Sense els esportistes o els directius, potser cap club no hauria pogut aconseguir un palmarès tan reeixit com el que avui ostenta el BM. Granollers, però sense les persones que amb paciència i dedicació constant han conservat la memòria de tots aquests triomfs, avui no ens seria posible rememorar-los ni sentir-nos orgullosos d’aquest passat compartit. Sense la feina de la Nardi, la Sílvia i tants altres, d’anar passant la rella pacientment damunt els records, avui aquesta memòria no arribaria de forma tan viva a les nostres mans. Per molts anys, doncs, i prenem exemple d’aquesta labor d’arxiu tan lloable, si no volem que el vent s’acabi enduent per sempre el relat de les nostres fites.

Eduard Barbany i Pujol

El 23 de juliol de l’any 1944 no va ser per als granollerins un diumenge qualsevol, donat que aquesta va ser la data de presentació a la ciutat de Granollers d’un nou esport, el ‘Balón a Mano’. El Frente de Juventudes local, amb la col•laboració de la Federació Catalana de ‘Balón a Mano’, va organitzar un partit d’exhibició per celebrar l’esdeveniment, aquest partit es va disputar al camp de futbol de l’Esport Club Granollers entre el C. D. Ilerda i el F. de J. de Barcelona.
Avui compartim aquesta ‘Memòria Viva’ amb Eduard Barbany, testimoni privilegiat d’aquell primer matx i, amb el seu germà Joan, un dels herois de l’equip del BM. Granollers que es va proclamar Campió d’Espanya per primer cop i per partida doble, en les modalitats ‘de campo’ i ‘a 7’, la temporada 1955-56.
El cognom Barbany sempre ha anat lligat al BM. Granollers d’una o altra manera, i no s’entendria la història d’aquest club sense la participació en el seu esdevenir d’algun dels membres d’aquesta il•lustre saga de balonmanistes. Sigui a la pista de joc, a la sala de juntes o, últimament, com entrenadors a la banqueta, sempre trobaríem un Barbany treballant perquè la ciutat de Granollers continui sent “la meca del balonmano español”, com la va definir als anys 50 Mario Durán, l’expert en handbol aleshores del Mundo Deportivo.
Els germans Joan i Eduard van retirar-se com a jugadors de balonmano el dia 2 de maig de 1959. Ho van fer plegats, igual que havien aconseguit guanyar 4 Campionats d’Espanya ‘en pista’ i 2 Campionats d’Espanya ‘modalidad campo’, defenent amb orgull els colors blau i blanc del seu club estimat (“en Joan sempre deia que marxar al Barça va ser un dels grans errors de la seva vida”, ens confessa rient l’Eduard, referint-se als tres anys que el seu germà va jugar amb el C.F. Barcelona).
Eduard Barbany i Pujol és l’actual soci número ú del BM. Granollers -“és per això que no em puc perdre cap partit”- i encara fa esport regularment, cosa que li permet lluir un aspecte físic envejable amb 84 anys: “Tres dies per setmana jugo a golf, i nedo també un parell de dies, uns 45 minuts per sessió. He fet esport tota la meva vida i n’he practicat de moltes menes, he fet bàsquet, esquí, tenis…, però la meva essència és el balonmano.” Un veterà en majúscules!

dimecres, 8 de gener de 2014

Joan Cruells i Pagès

Publicat 20 de Desembre de 2013


En menys de 24 hores s’iniciarà a Barcelona la XXIVª edició de la Copa ASOBAL (veure’n informació oficial), a la consecució de la qual aspirarà el BM. Granollers de Toni Garcia, “l’entrenador de moda a la Lliga ASOBAL” (segons el definia el periodista Pere Escobar en una recent entrevista).
Han passat vint anys des que el BM. Granollers assolí el seu últim títol estatal, la Copa ASOBAL de la temporada 1993-94, i ens agradaria aprofitar aquesta vigília de semifinals per rememorar de la mà de Joan Cruells, qui era el metge de l’equip aleshores, aquella final memorable del 94 celebrada a Alcobendas, en la qual el BM. Granollers de Manolo Montoya -en un soberbi partit defensiu- es va imposar per 19-21 al F.C. Barcelona de Valero Rivera.
Joan Cruells és natural de La Garriga, però també es considera granollerí des que va arribar al BM. Granollers l’any 89 de la mà de l’entrenador Josep Mª Guiteras: “Coneixia en Guiteras, qui em va demanar si podia cobrir la plaça de metge al Handbol Palautordera durant 3 mesos, fins que trobessin un altre profesional per fer-se’n càrrec. Hi vaig estar molt de gust, per tant vaig perllongar-hi la meva estada durant dos anys, fins que en Guiteras va anar a Granollers i em va demanar si l’hi volia acompañar…”
L’estada de Cruells al BM. Granollers també fou prou llarga, compartint la tasca de metge del primer equip amb el Dr. Ricard Pruna, i coincidí amb la que podríem considerar com l’última etapa daurada del club, quan Manolo Montoya passa a ser l'entrenador de l'equip de Divisió d'Honor l’any 1992 i el comanda envers la consecució d’una Copa ASOBAL (1994) i dues Copes EHF (1995 i 1996).
Joan Cruells confessa haver deixat de seguir l’handbol des que es va desvincular del BM. Granollers a finals dels anys 90, però admet que aquesta entrevista l’ha fet rememorar un temps que guarda a la memòria amb gran estima, i que potser això l’anima a tornar aviat al Palau per veure (i, sobretot, viure) novament un partit d’handbol. Tant de bo que així sigui, Joan, i que amb la participació de tots els qui alguna vegada heu format part d’aquest gran club, torni a Granollers aquell “caliu d’handbol” de les bones èpoques.

Oriol Murtra Garrell

L’handbol arriba a Granollers l’any 1944 de la mà de Ramon Sobrevia, hereu d’una família molt ben aposentada en la societat granollerina de l’època. Sobrevia es convertirà en fundador i primer president del club d’handbol de Granollers quan, segons expliquen els qui ho van viure, li va demanar 500 pessetes a son pare i, amb l’aixopluc del Frente de Juventudes local, les va invertir en crear un equip d’handdol, un nou esport concebut pels alemanys i que ja feia furor a tota Europa en la seva modalitat a onze jugadors.
En un text publicat dins la revista commemorativa del Xè aniversari del club, Sobrevia explicava l’origen del seu interès per l’handbol: "Fue en la Fiesta Mayor de San Pedro de Rubí, cuando coincidimos con Carlos Reichardt, el gran jugador del Ilerda y Provensals Poblet de aquella época, quien nos sugirió con el mayor entusiasmo la creación de un equipo en Granollers, recomendando a Alberto Durán, redactor de balonmano de «Mundo Deportivo», como la persona indicada para ayudarnos con eficacia." (llegir text complet)”
Un dels integrants d’aquell primer equip d’handbol granollerí va ser Albert Murtra, i l’Oriol, el seu fill, qui va néixer deu anys després que Ramon Sobrevia introduís l’handbol a Granollers, ens relata, entre altres coses, en aquest episodi de ‘Memòria Viva’, la història que havia sentit explicar tantes vegades al seu pare sobre aquells inicis.
A Oriol Murtra el podríem definir com un ‘die-hard’ del balonmano granollerí, un seguidor incondicional del BM. Granollers des dels temps de la pista al carrer Tetuan, on el club va començar a erigir-se com el millor del Campionat d’Espanya, mantenint aquesta condició fins ben entrats els anys 70.
Tot i no formar part de l’actual junta, Murtra ha estat un dels directius ‘històrics’ del BM. Granollers. De la seva llarga trajectòria com a membre de junta, ens destaca dos moments que il·lustren força bé dues etapes de la història més recent del BM. Granollers. Per una part, durant el mandat de Jaume Rodríguez (1982-92), que es va caracteritzar per un intent de modernitzar el club i professionalitzar la seva gestió, Oriol Murtra es va encarregar de fer-ne el llistat de socis oficial (veure’n aquí un document previ dels anys 70 on apareixien els ‘Socios Masculinos’). L’altre episodi que Murtra ressalta (“un dels moments que més m’enorgulleixen de tots els que he pogut ‘disfrutar’ sent directiu del club”) és la creació de la Fundació BM. Granollers l’any 1999 sota la presidència de Ramon Font (1996-00).
Entrevistem l’Oriol asseguts en un banc davant la Sala Francesc Tarafa, edifici que l’arquitecte Joaquim Raspall va remodelar l’any 1929 per convertir-lo en biblioteca municipal. Des del banc, l’Oriol ens assenyala l’edifici que tenim al davant: “El meu pare llogava aquest edifici a l’Emili Botey, qui allà hi tenia una fàbrica d'interruptors que es deia TEN. Quan l’Alejandro Viaña va venir a jugar pel Granollers, en Botey va demanar al meu pare que li traspassés el lloguer a l’Alejandro, que era professor d’Educació Física, perquè hi muntés un gimnàs. Va ser el primer gimnàs plenament equipat de Granollers (hi havia plinton, espatlleres, ‘colxonetes’...) i de seguida hi vàrem començar a anar els fills dels directius a fer esport. Recordo que hi havia una corda penjant del sostre que jo veia llarga, llarga...”

Oriol Murtra assegut entre Josep Vega (que va ser delegat del primer equip guanyador de les dues Copes EHF del 95 i 96) i Àlex Viaña durant el partit de dissabte contra el Cangas al Palau d'Esports

Josep Vilà Purtí

L’èxit d’un club esportiu no ve mai donat pel talent d’una sola persona, més aviat depen de l’empenta i treball de tot un equip. Fins i tot en els esports individuals, l’èxit d’un esportista dependrà de la feina exercida per entrenadors, federatius, metges… També es sol dir que ningú es indispensable en cap empresa, cosa que sembla raonable (inclús desitjable) fins que un es troba amb biografies com la del nostre entrevistat d’avui, persones sense la intervenció de les quals aquests gairebé 70 anys d’història del balonmano a Granollers no haurien estat possibles.
Tothom suma, clar que sí, i tots prodríem estar d’acord en el fet que és la unió de petits esforços el que sol dur-nos a l’assoliment de grans fites. També, però, podríem coincidir tots en afirmar -encara que no es sol dir per correcció-, que la paternitat de l’èxit en un club o institució, malgrat ser de comú molt disputada, sol sempre ser atribuïble a unes persones més que a unes altres.
Phil Jackson al bàsquet, Matt Busby al futbol, Josep Lorente a l’hoquei patins…, tots els esports compten amb grans genis de la banqueta, aquells qui han estat responsables no tan sols de fer campions els seus equips, sinó també de fer evolucionar l’esport que practicaven degut al seu extraordinari talent i comprensió del joc. Entrenadors que, més enllà de consideracions tàctiques i tècniques, aconsegueixen extreure el millor dels jugadors que tenen, així com obtenir el respecte i admiració dels aficionats, gràcies al seu gran carisma (entès ‘carisma’ com el poder que Déu atorga a certs cristians per influir en la seva comunitat eclesial).
Seria difícil explicar-se els orígens, evolució i culminació exitosa d’un projecte com aquell BM. Granollers de les dècades daurades dels 50 i 60 (durant les quals es van aconseguir 2 Campionats d’Espanya absoluts a onze i 10 Campionats d’Espanya absoluts a set) sense la intervenció decisiva d’un entrenador genial com Josep Vilà, l’esportista més llorejat de la història del BM. Granollers juntament amb Miquel Prat.
Originari del carrer Corró, torner d’ofici abans de dedicar-se professionalment a l’esport a partir de 1970, Vilà va agafar les regnes del primer equip del BM. Granollers l’any 1953 a instàncies de Lluís Sitjes, que n’era el president aleshores, i el va dirigir durant disset temporades consecutives. En una decissió que marcarà per sempre i molt positivament la seva carrera professional com esportista (malgrat, a la vegada, provocar una situació desgraciada i mai no volguda per part seva, com ha estat el distanciament durant molts anys amb el que fins aleshores havia sigut el seu club de tota la vida), la temporada 1970-71, Vilà enfila l’antiga carretera de Barcelona que el va veure néixer per anar a fitxar pel Barça, i amb aquesta decissió posa punt i final a un periode triomfant de catorze temporades amb el BM. Granollers.
És un honor per aquestes pàgines de ‘Memòria Viva’ comptar avui amb el testimoni del ‘Monsieur Handball’ del balonmano espanyol, una de les persones més estimades, admirades i respectades per la gent d’aquest esport i l’home que dirigí el que fou, potser, el millor BM. Granollers de la història. Obrim, doncs, ben bé les orelles per escoltar al mestre de l'handbol Josep Vilà.

Josep 'Pep' Vilà i Àlex Viaña al despatx del primer, contemplant la foto de l'equip del BM. Granollers que guanyà per primera vegada el Campionat d'Espanya l'any 1956

Joan Viñallonga Moré

Quan ens posem a parlar d’handbol amb en Joan, la primera cosa que ens fa saber és que ell no utilitzarà aquest germanisme durant l’entrevista per referir-se a l’esport que estima. Ell sempre ha fet servir ‘balonmano’, la paraula que va aprendre de son pare, Jaume, qui va ser membre de la primera junta del BM. Granollers a mitjans dels anys 40; el mateix castellanisme amb què la majoria de granollerins, sobretot els més veterans, coneixem l’esport dels Vilà, Pregona, Viaña, Pagoaga…
Dit això, ens parla dels seus inicis com a jugador de balonmano dins les competicions escolars, les quals recorda amb molta estima pel que van suposar en els vessants tant esportiu com social per a la ciutat de Granollers. L’handbol de la infància d’en Joan era l’esport dels granollerins i es jugava a tot arreu i a tota hora, en els llocs més impensables i a les hores més intempestives. I d’això eren responsables, fonamentalment, les persones que regien aleshores el BM. Granollers.
Avui dia, el planter del BMG segueix sent un exemple d’escola esportiva arreu d’Europa, i són nombrosos els jugadors dels equips base que aconseguixen fer el salt al primer equip –sense comptar amb els que acaben jugant en altres clubs de la màxima categoria. El fet d’haver-se de nodrir, en gran part, de jugadors de la base no ha suposat que el club hagi hagut de renunciar mai a assolir un dels seus objectius fonamentals des de sempre: mantenir-se a l’elit de l’handbol.
Les arrels d’aquesta escola d’handbol tan exitosa els podem trobar en els mateixos orígens d’aquest esport a la nostra ciutat. Si el BM. Granollers ha estat i segueix sent un club admirat dins el món de l’esport no és, com en altres casos, per la seva capacitat de formar equips trufats d’estrelles a partir d’un gran pressupost. Al llarg de 70 d’història, l’essència d’aquest club rau, més aviat, en la capacitat dels seus dirigents per promoure la pràctica de l’handbol entre tots els granollerins, sobretot entre la canalla.
En paraules de Joan Sala Vila (BM. Granollers, Esport i Civisme, pàg. 22), “la fermesa de tot conglomerat es recolza en la teoria que l’esport és un instrument de convivència ciutadana. La gent de l’handbol de Granollers ho va entendre des del primer dia”. Creiem que el testimoni de Joan Viñallonga a ‘Memòria Viva’, exemplifica perfectament les paraules de Sala Vila.

Joan Viñallonga a la presentació el passat mes d'agost de la revista Vallès del s.XXI, en la qual exerceix com a administrador i redactor