70 anys d'handbol a Granollers

El BM. Granollers, un dels clubs més genuïns i entranyables de l’esport català, celebra enguany el seu 70è aniversari. L’objectiu d’aquest blog és relatar aquesta història de 70 anys a través del testimoni d’algunes de les persones que en van ser protagonistes.

Memòria Viva és un projecte tutelat per la ‘Comissió 70è aniversari’, una comissió integrada per treballadors i simpatitzants del BM. Granollers que s’ha encomanat, entre d’altres objectius, el de difondre la història d’aquesta institució a través de diversos actes commemoratius que es duran a terme durant el present any 2014.

Els textos de les entrades són a càrrec de Jaume Vivé, i la coordinació del projecte a càrrec d’Àlex Viaña. Agraïm de tot cor la col·laboració de tots aquells que han volgut participar en aquest Memòria Viva, i convidem a tots aquells que s’hi vulguin afegir (aportant el seu testimoni, material gràfic o d’arxiu, etc.) a posar-se en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic o de l’apartat de comentaris al final de cada entrada.

dimecres, 8 de gener del 2014

Ramon Puigdollers Font

Una de coses que demanem als entrevistats en aquesta ‘Memòria Viva’ és que ens descriguin l’essència del BM. Granollers. Les seves respostes són naturalment diverses, però una que vam publicar de Pitu Perramon incloïa un característica fonamental en la història del club, i és el fet que en aquests gairebé 70 anys sempre hi ha hagut persones de la societat granollerina, moltes d’elles fora de l’àmbit estrictament esportiu, que s’han ‘arremangat’ pel bé del balonmano cada cop que ha calgut, sobretot en aquelles etapes més fosques en què els títols i la glòria s’han vist molt llunyans, ja gairebé impossibles d’atènyer, i la fi de la institució, en canvi, s’intuïa molt propera.
Ramon Puigdollers diu que està jubilat, però costa de creure’l veient la seva vitalitat i empenta desbordants. Seiem amb ell a fer un tallat a la Plaça de la Corona i ens omple la gravadora d’idees, projectes, missatges d’ànim al club i als seus afeccionats…, i ‘bronca’ pels granollerins que no hagin assimilat encara que el balonmano és l’essència de la vella i entranyable Semproniana.
Sense haver jugat mai a handbol, més enllà dels torneigs de mini-balonmano que organitzava el president Botey als anys 60, ni haver tingut abans cap relació familiar o propera amb ningú que practiqués aquest esport, Puigdollers ha estat una d’aquestes persones que al llarg de tota la seva vida ha ajudat a tirar endavant el BM. Granollers, sobretot en èpoques de vaques magres on el club dolia del que sempre ha estat el gran problema, els diners –o, millor dit, la seva mancança.
Ramon Puigdollers, soci número 36 del BM. Granollers, va ser-ne membre de junta un total de 26 anys, primer amb el president Jaume Rodríguez i més endavant amb Juan Mª Pérez Ortiz. Dedicant-se sempre a la faceta social del club, quan se li pregunta quina és exactament aquesta faceta, ens respon que ell, sempre que ha estat directiu, s’ha dedicat bàsicament a captar nous socis, en definitiva, “a buscar calers, buscar calers i buscar calers.”
La labor social de Puigdollers amb el club, tot i la seva modèstia, no s’ha reduït, però, al llarg dels anys, a la vessant purament crematística, ja que la seva aportació, per exemple, va ser fonamental per a la creació de diverses penyes d’animació, com la notòria ‘Pit i Collons’, sense les quals no hauria estat possible aquell ambient únic que es vivía al nou Palau d’Esports a meïtats dels anys noranta, aquella enyorada època de les dues Copes EHF en què Atavin regnava damunt el parquet.


Portada del setmanari El Vallès amb part de l'afició que viatjà amb l'equip a disputar l'anada del play off final de Lliga al camp del Teka Santander la temporada 92-93

Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BMG des de la seva fundació fa 70 anys?
El més fàcil seria dir la Recopa, que vaig viure amb 25 anys des de la grada com afeccionat pur i dur. Va ser una gran victòria que va donar molt de prestigi a la ciutat de Granollers, però suposo que aquesta tothom la dirà i m’agradaria resaltar-ne una altra que, sense haver suposat l’obtenció d’un títol, sí que va ser molt important, fonamental per la pervivència del club. Aquesta victòria, a més, ja la vaig viure com a membre de junta, i potser per això la recordo especialment, ja que des de dins, quan hi estàs implicat, les coses es gaudeixen de manera molt diferent.
Estic parlant d’una victòria a casa amb 4000 persones omplint el Palau d'Esports, l’equip l’entrenava en Jaume Puig i era una época en què anàvem molt malament, tan malament, que vàrem acabar jugant el play off de descens. Era la temporada 99-00 i ens ho jugàvem tot a tres partits contra el Garbel de Saragossa en segona eliminatòria, el ser o no ser. Per sort, l’última carta ens la vàrem poder jugar davant la nostra afició i recordo que en Vranjes va fer un partit magnífic.
Tot i que no va ser un gran espectacle, es tractava de guanyar en un moment crucial del qual depenia el nostre futur com a institució, ja que sempre he cregut, tot i que puc estar equivocat, que mantenir el primer equip a la Divisió d’Honor és fonamental per a la supervivència del club. Si baixéssim, si no impossible, sí que seria molt difícil tornar a pujar, al menys, jo ho entenc així.
També em porten molts bons records tots els títols dels equips de la base, sobretot els aconseguits durant el mandat del president Rodríguez, en què varen sortir tota una sèrie de jugadors impressionants: Ricardo Marín, Jaume Fort, Jordi Fernández, l’Àlex Viaña mateix, Masip… -tot i que l’Enric Masip no va arribar a guanyar mai res con a cadet ni com a juvenil.


Un BM. Granollers ple de 'canterans', temporada 88-90. Dempeus: E. Alonso (Entrenador), J. Puig, M. Garralda, A.Hilmarsson (ISL), J.C. Nevado, J. Rodriguez (President), E. Masip, R. Marín, P. Carlem (SWE), J. Galán, J. Blanchart (Gerente). Ajupits: J. Fort, O. Mainer, A. Viaña II, A. Franch, J. Nuñez, J.M. Junqueras,J. Fernández, A. Castilla.

Quatre perles d'aquell planter extraordinari dels 80 envers el qual va esmerçar sempre tanta cura el president Jaume Rodríguez: Jordi Núñez, Ricardo Marín, Àlex Viaña i Jordi Fernández.

Crònica de l'últim partit del play off de descens de la temporada 99-00 disputat contra el Garbel Saragossa (Mundo Deportivo, 22 de maig 2000)

Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?
Una cosa a la qual no s’ha donat la importància que mereix és el fet que Granollers fos seu olímpica l’any 92. Un moment memorable per a mi, i que recordo com si fos ara, va ser aquella tarda que em vaig trobar amb el malaurat Amadeu Castellanos pel carrer; ell era el regidor d’esports a l’ajuntament i acabava d’arribar de Barcelona en tren, tornava d’una reunió amb el comitè olímpic abans que ens concedissin les Olimpíades, i el primer que em va dir quan em va veure va ser: Ramon, ho aconseguirem! Volia dir que Granollers havia estat inclosa com a seu de l’handbol en la candidatura de Barcelona 92, la qual va ser finalment l’escollida pel Comitè Internacional l’any 86. Aquest és un fet que la nostra ciutat li hauria d’agraïr a l’handbol, i això crec que no s’ha fet suficientment, ja que hem de tenir en compte que és gràcies a l’handdol que Granollers ha sigut olímpic.


Dos capitans històrics del BM. Granollers portant la flama olímpica a la ciutat


"És gràcies a l’handdol que Granollers ha sigut olímpic", segons afirma Ramon Puigdollers

Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaria fer arribar a l’actual junta directiva?
No sabria dir quina és l’essència del BM. Granollers, podrien ser diverses coses. El que sí sé és que l’essència de la ciutat de Granollers és l’hanbol, igual que el bàsquet ho és de Badalona, i seria bo que els granollerins s’adonessin d’aquest fet i l’hi atorguessin la importància que té, crec que fins ara no s'ha tingut prou en compte.
Jo era i sóc un fanàtic de l'handbol, i potser és per això que penso que ens hauríem de bolcar en aquest esport que és nostre i del qual som bressol, i espero que l’actitud de la gent envers el BM. Granollers evolucioni en un futur de forma positiva de cara a recuperar aquella unió entre ciutat i club que sempre hi havia hagut.
L’actual directiva es va trobar amb un problema econòmic molt greu quan va entrar fa un parell d’anys. Haig de dir que l’estan resolent de forma magnífica i això que dic els ho he fet saber a tots ells personalment. Penso que estan solventant la situació econòmica tan nefasta que van heretar d’una forma espectacular. Aquesta és una directiva de deu sobre deu que ha fet possible una espècie de miracle.
El més fàcil hauria estat tancar la paradeta, com han fet molts altres clubs, però aquesta actual junta s’ha esforçat en quadrar números, cosa que semblava impossible, i ho están aconseguint gràcies a que són uns ‘monstres’. El nostre problema no ha estat mai esportiu sinó econòmic, per tant, si no estirem més el braç que la màniga i al front de la institució segueix havent gent seriosa i preparada com hi ha ara, aquest club té vida per molts anys, no en tinc cap mena de dubte.
Gràcies Ramon!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada