El 23 de juliol de l’any 1944 no va ser per als granollerins un diumenge qualsevol, donat que aquesta va ser la data de presentació a la ciutat de Granollers d’un nou esport, el ‘Balón a Mano’. El Frente de Juventudes local, amb la col•laboració de la Federació Catalana de ‘Balón a Mano’, va organitzar un partit d’exhibició per celebrar l’esdeveniment, aquest partit es va disputar al camp de futbol de l’Esport Club Granollers entre el C. D. Ilerda i el F. de J. de Barcelona.
Avui compartim aquesta ‘Memòria Viva’ amb Eduard Barbany, testimoni privilegiat d’aquell primer matx i, amb el seu germà Joan, un dels herois de l’equip del BM. Granollers que es va proclamar Campió d’Espanya per primer cop i per partida doble, en les modalitats ‘de campo’ i ‘a 7’, la temporada 1955-56.
El cognom Barbany sempre ha anat lligat al BM. Granollers d’una o altra manera, i no s’entendria la història d’aquest club sense la participació en el seu esdevenir d’algun dels membres d’aquesta il•lustre saga de balonmanistes. Sigui a la pista de joc, a la sala de juntes o, últimament, com entrenadors a la banqueta, sempre trobaríem un Barbany treballant perquè la ciutat de Granollers continui sent “la meca del balonmano español”, com la va definir als anys 50 Mario Durán, l’expert en handbol aleshores del Mundo Deportivo.
Els germans Joan i Eduard van retirar-se com a jugadors de balonmano el dia 2 de maig de 1959. Ho van fer plegats, igual que havien aconseguit guanyar 4 Campionats d’Espanya ‘en pista’ i 2 Campionats d’Espanya ‘modalidad campo’, defenent amb orgull els colors blau i blanc del seu club estimat (“en Joan sempre deia que marxar al Barça va ser un dels grans errors de la seva vida”, ens confessa rient l’Eduard, referint-se als tres anys que el seu germà va jugar amb el C.F. Barcelona).
Eduard Barbany i Pujol és l’actual soci número ú del BM. Granollers -“és per això que no em puc perdre cap partit”- i encara fa esport regularment, cosa que li permet lluir un aspecte físic envejable amb 84 anys: “Tres dies per setmana jugo a golf, i nedo també un parell de dies, uns 45 minuts per sessió. He fet esport tota la meva vida i n’he practicat de moltes menes, he fet bàsquet, esquí, tenis…, però la meva essència és el balonmano.” Un veterà en majúscules!
Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BMG des de la seva fundació fa 70 anys?
El triomf amb el balonmano que recordo com el més emotiu és el Campionat d’Espanya doble, a onze i a set, que vam guanyar en el 56, el primer any d’Emili Botey com a president del club. Aquella rebuda que ens va fer la ciutat de Granollers davant de Can Ramoneda després d’haver guanyat el campionat a set contra l’Atlètic de Madrid va ser emocionant i inoblidable. La final a onze l’havíem jugat a Sant Sebastià i també em porta molts bons records, sobretot per la gran celebració pels carrers de Donosti amb els amics i parents que ens van venir a veure, després de vèncer l’equip local, el Salleko, per 9 a 3.
Uns mesos més tard, per agrair-nos aquesta doble victòria, l’Ajuntament de Granollers -amb l’alcalde Font Llopart al capdavant- va concedir la Medalla Individual de la Ciutat al Mèrit Esportiu en la categoria de bronze als integrants de l’equip. És aquesta medalla de bronze el trofeu que conservo amb més estima, potser perquè ens va ser atorgada a tots els membres de l’equip a títol individual -al club ja li havien concedit la mateixa distinció l’any 54-, i significava per a cadascun de nosaltres, que érem tots -o gairebé tots- fills de Granollers, un gran orgull que la nostra ciutat, el lloc que ens havia vist néixer com a persones i esportistes, ens distingís d’aquesta manera tan especial.
Per la part més anecdótica i graciosa, no oblidaré mai una victòria ‘a onze’ contra el C.F. Barcelona al camp de La Bordeta. A l’equip teníem un defensa, l’Andreu Tura, que era tot un personatge i solia ser protagonista d’escenes molt gracioses. Aquell dia, mentre viatjàvem en tramvia cap al camp de la Bordeta per jugar el partit, en va protagonitzar una de les millors.
Per a nosaltres, aquest partit contra el Barcelona estava pràcticament perdut, però vet aquí que érem a la plataforma del tramvia, a la part del darrere, quan en la primera parada va pujar un geperut. En Tura s’hi acostà i, amb la mà, li va repassar el gep de dalt a baix. En veure-ho, esparverat, li vaig preguntar què feia. “Que no ho saps que tocar el gep d’un geperut porta bona sort?”, em va respondre, i li vaig haver de donar la raó quan aquell dia vam guanyar contra tot pronòstic al camp del Barcelona per 10 a 11.
Anunci al setmanari El Vallés l'any 1944 de la presentació a Granollers d'un nou esport, el 'Balon a Mano'
Equip del BM. Granollers guanyador del Campionat d'Espanya 'a onze' l'any 1956. (D'esquerra a dreta) Dempeus: Estapé, Fontdevila, E. Barbany, Pregona, J. Barbany, Vacca, Cabrera i Font. Ajupits: Gunter, Riquer, Barceló, Díaz i Bosch.
Alguns dels acompanyants de l'equip a Sant Sebastià el juliol de 1956. Senyores: Cabrera, Botey, Montané, Vacca, J. i E. Barbany. Senyors: Víctor, Montané, A. i E. Botey i Mateo
Els jugadors del BM. Granollers celebrant el Campionat d'Espanya 'a onze' del 56 amb el president Emili Botey pels carrers de Sant Sebastià
Pancarta de benvinguda als Campions d'Espanya 'en pista' de la temporada 1955-56
Medalla Individual de la Ciutat de Granollers al Mèrit Esportiu en la categoria de bronze als integrants del primer equip del BMG l'any 1956
Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?
La primera final del Campionat d’Espanya a set que vam jugar amb el Granollers va ser la del Frontón Novedades la temporada 54-55. La vam disputar contra el Sabadell i va ser memorable en el meu cas per una raó molt especial. El dia de la final va ser un diumenge, i aquell mateix dia al matí m’havia promés amb la meva dona, que va venir a la tarda a Barcelona a veure el partit. Vam tenir la mala pata que hi va haver tres prórrogues i, com que el partit no s’acabava mai, es va decidir aplaçar-lo fins dos dies més tard. Aquella nit, en comptes d’anar-me amb la nòvia a celebrar el nostre prometatge, vaig haver de marxar amb l’equip a les Termes Victòria de concentració fins el dimarts.
I una altra anècdota que ara em ve al cap de les moltes que va protagonizar l’Andreu Tura és una al camp de l’Escola Industrial, al carrer Urgell de Barcelona. Ens havíem d’enfrontar al Sant Gervasi i ells estrenaven unes samarretes molt maques i vistoses. L’Andreu va dir: “Hem de mirar de quina qualitat és la roba amb què están fetes aquestes samarretes.” I com que ell era dels que més estirades de samarreta feia quan jugava, va quedar demostrat que la qualitat de les que duia el Sant Gervasi no era gaire bona, perquè en acabar el partit n’havia estripades quatre!
Del viatge a Alemanya del 54 també es podrien explicar moltes coses, tot i que les més interessants de moment només s’han explicat ‘off the record’. Vam ser el primer club d’Espanya que es va desplaçar a aquell país un cop acabada la Segona Guerra Mundial. No feia tant de la guerra i el país que vam trobar estava en runes; alguns jugadors van ser allotjats per vídues de veterans de guerra, i d’aquí que hi hagi moltes anècdotes sucoses d’aquestes que no es poden explicar. Un jugador va anar a parar a casa dels amos de la Mercedes, i la noia de la casa el perseguia nit i dia fent-se estimar, però ell estava promès i es passava les hores evitant-la… Vam riure molt durant aquell viatge, i en Vacca a la guitarra i jo a l’acordió, amb la resta de l’equip fent de cor, animàvem les festes que es feien després del partits amb pasdobles i caramelles. Va ser un viatge realment inoblidable.
Crònica del Mundo Deportivo del primer 'round' de la final del Campionat d'Espana 'a set' de la temporada 1955-56, disputada entre el C.D. Sabadell i el BM. Granollers
Vicenç Vacca a la guitarra i Eduard Barbany a l'acordió, durant la gira per Alemanya l'any 1954
Cabrera i J. Barbany vestits de blaugrana amb E. Barbany, Crusellas i Murtra del BM. Granollers en un encontre de l'any 1949
Eduard Barbany exercint com a capità fent l'intercanvi de banderins amb el capità de l'Esport Toulouse de França l'any 1948
2 de maig de 1959. Comiat dels germans Barbany amb un partit entre els veterans del F.C. Barcelona i del BM. Granollers
Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaria fer arribar a l’actual junta directiva?
El club espanyol de balonmano més antic dels que encara existeix és el BM. Granollers. El F.C. Barcelona potser és més antic com a secció d’un club, però el mateix nom ho diu: ‘Futbol Club’. En canvi, nosaltres sempre hem sigut un club de balonmano i només de balonmano. El secret d’aquesta llarga història es basa sobretot en la nostra escola esportiva, d’on han anat sortint bons jugadors al llarg de totes les èpoques. La diferència entre el nostre equip i la resta al llarg dels anys ha estat que al Granollers sempre hi ha hagut molts jugadors de casa, i això ha fomentat la unió i l’esperit d’equip. És per això, potser, que sempre patia una sensació estranya enfrontant-me al meu germà i al Cabrera quan ells jugaven amb el Barça. Després d’haver jugat plegats al Granollers des de jovenets, no em sabia avenir amb el fet que defenguessin els colors de l’equip rival.
La gent no enten que essent seguidor del Barça de futbol des del temps de Kubala a Les Corts, sóc el soci culé nº 2200, les victòries que més m’han emocionat com a seguidor han sigut sempre contra el F. C. Barcelona. Però si formes part del BM. Granollers i constantment veus com venen a fotre’t els jugadors de la pedrera, doncs acabes que no els pots ni veure.
L’orgull de defendre els colors que estimes, al costat dels amics de tota la vida, sempre és un plus que t’ajuda a donar més que si en defenguessis uns altres. Recordo com un gran honor haver pogut representar el meu equip de balonmano a onze com a capità, un honor que li hauria pertocat al Vicenç Vacca -per ser el més gran de l’equip després que en Cabrera marxés al Barça-, però que vaig heretar jo finalment, perquè ell, que era un home força discret i introvertit, no va voler assumir de cap manera el protagonisme que suposava la capitania.
Em sap greu que, malgrat el gran esforç de l’actual directiva, la gent no respongui com caldria i només s’ompli el pavelló en comptades ocasions. S’hauria de procurar facilitar els horaris perquè la gent hi pugui anar, i sobretot anunciar bé els partits, ja que per esbrinar quan juguen, ara només sé que ho puc mirar en uns anuncis que sempre deixen al carrer Sta. Anna, però a banda d’aquest lloc no en conec cap més. A part d’aquesta petició, només se m’acut donar tot el suport a l’actual junta directiva, i recalcar la temporada tan espectacular que estem fent enguany. Només cal que la gent s’assebenti millor del que s’està aconseguint i de ben segur que, si seguim en aquesta línia, el Palau es podrà tornar a omplir ben aviat.
Gràcies, Eduard!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada