Miquel Prat i Palaus

Un dels grans ídols d’aquell gloriós BM. Granollers dels anys 60 i 70, capità de l’equip guanyador de la Recopa d’Europa l’any 1976, Miquel Prat és l’esportista més llorejat de la història del club juntament amb l’entrenador Pep Vilà (veure palmarès de Miquel Prat). Apart d’haver-se prestat amb gran amabilitat i entusiame a ser l’abanderat de la nostra campanya, el senyor Prat ha volgut compartir amb nosaltres alguns records i anècdotes amb què ens plau inaugurar aquesta ‘Memòria Viva’ del BM. Granollers.

Amb quina victòria es quedaría d’entre totes les aconseguides pel BM.Granollers des de la fundació del club fa 70 anys?

Costa escollir-ne només una, perquè vaig tenir la sort que a la meva època es guanyava gairebé tot. Potser el que resultava més difícil quan jo jugava era guanyar el doblet de Lliga i Copa. Les dues primeres finals que nosaltres vàrem jugar de la Copa del Generalísimo foren a Madrid contra l’Atlético, que a casa sempre tenia els àrbitres al seu favor.

Recordo que la primera final de Copa contra l’Atlético va ser un escàndol per part dels àrtibres, i jo vaig acabar enrecordant-me de la mare d’un d’ells, en Collazo, i fins i tot empenyent-lo contra les grades. Encara me’l trobo de vegades i parlem d’aquella final, ara som molt amics, i més d’un cop m’ha arribat a admetre haver arbitrat aquell partit molt ‘coaccionat’.

La primera final de Copa que vàrem jugar contra l’Atlético fora de Madrid va ser la de Càdis l’any 70. Acabava de plegar en Pep Vilà després que haguéssim guanyat la lliga imbatuts i ja ens entrenava en Miquel Roca. Aquella va ser la primera Copa que vàrem guanyar i el primer doblet del club. El segon doblet el vàrem aconseguir l’any 74 i la final de Copa aquesta vegada la vàrem jugar a Granada contra el Barça.

Si parlem de la victòria més sonada, però, va ser sens dubte la de la Recopa del 76. Guanyar-la només va ser possible perquè van coincidir tota una sèrie de circumstàncies una mica especials, ja que jugàvem contra el Dankersen alemany, un equip molt superior a nosaltres en aquella época, i el desenllaç lògic hauria sigut que perdéssim. L’handbol alemany era llavors el millor d’Europa, seguit pels russos i, potser, pels noruecs, i de cap manera es podien imaginar els del Dankersen que arribarien a perdre aquella final contra nosaltres.

Com deia, es van haver de donar tota un sèrie de casualitats perquè poguéssim arribar a guanyar aquell partit. Per començar, vam aconseguir una victòria sonada en l’anada de semifinals contra l’Oppsal de Noruega, un camp on encara no havia guanyat ningú, i això ens va permetre clasificar-nos per a la final contra pronòstic.

Per una altra part, la Recopa era una competició nova que es disputava aquell any per primer cop. Com que no hi havia un precedent, es va decidir que la final es jugaria a un sol partit i el Granollers, a través del president Ventura Vidal, va arribar a un acord econòmic amb la Federació Europea per poder-la jugar aquí.

Jugar la final a casa va ser decissiu perquè l’acabéssim guanyant. Des del primer moment, veient el pavelló ple a vessar de gent embogida, jo estava convençut que guanyaríem. Si no arribem a guanyar, la gent ens mata! A la mitja part em van haver d’infiltrar perquè tenia el canell trencat, però sabia que havia de jugar i donar el màxim, perquè a tota aquella gent que ens animava no els podíem fallar.

Per sort, i tot i acabar jugant infiltrat, amb les fregues d’aigua d’en Serra que em feia el Degà -l’aigua de Granollers era d’en Serra, no de Sorea-, vaig anar tirant tot el partit i anava sortint a estones. Les meves estadístiques, encara que vaig jugar poc, van ser excel·lents. Vaig fer dos gols de tres llançaments i vaig marcar els dos penals que vaig tirar. Després de llançar un dels penals, el porter d’ells va començar a escridassar-me molt enfadat, com insultant-me, perquè el meu llançament havia sigut tant fort que li havia arrencat un trosset d’orella.

Francesc Ventura (president) i Joaquín Crespo 'Quini' (entrenador) amb la Recopa del 1976

Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?

Doncs parlant de la Recopa del 76, em ve una història que molta gent sap, però de la que em sembla que mai no s’ha escrit res, i que té a veure amb el fet que el BM. Granollers tingui el trofeu de la Recopa en propietat -tot i no haver-lo guanyat tres vegades seguides, segons ho requereix el reglament de la EHF. Es podria dir que sempre he sigut una mica bromista i ‘follonero’, i el fet que tinguem el trofeu de la Recopa a les vitrines del club és per un poca-soltada meva.

Al tornar a casa després de la recepció al Palacio de Oriente amb el Rei Joan Carles, el club havia de retornar el trofeu de la Recopa a la seu federativa a Lausanne, però jo me’l vaig endur a casa i el vaig tenir amagat una bona temporada. Des del club es van anar fent l’orni, dient als de la federació que el Rei s’havia quedat el trofeu per un malentès, i com que des de Lausanne no s'atrevien a trucar a la Casa Reial per comprovar si això era cert, van acabar deixant de reclamar la copa i ens la vàrem quedar nosaltres per sempre a Granollers.

Dos moments de la recepció reial al Palau d'Orient. A al dreta, el president Ventura Vidal mostrant-li el trofeu al Rei Joan Carles; a l'esquerra, l'alcalde de Granollers Francesc LLobet fent ofrena al monarca d'una placa commemorativa davant la presència del delegat provincial Salvador Sánchez-Terán.

Vitrina amb els tres trofeus internacionals del BM. Granollers: la Recopa del 76 'en propietat' a dalt, i les reproduccions de les Copes EHF del 95 i el 96 al dessota

Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaría fer arribar a l'actual junta directiva?

Les coses ara són molt diferents de l’època en que jo jugava i no ho podríem comparar. Els jugadors d’aquí quan jo vaig començar érem tots amateurs, i menys en Viaña i l’Arné tots parlàvem català. Jo mai no vaig voler sentir-me un jugador ‘professional’, encara que quan el Barça es va endur en Joan Morera, a mi també em van voler fitxar per dos mil·lions de pessetes i un Simca 1000, i clar que això et podia arribar a temptar! Però els vaig dir que no perquè enlloc no hauria jugat com aquí. Amb el meu equip ho vaig aconseguir tot, però al Barça o algun dels altres equips que em volien no hauria estat igual.

A Granollers, com eres d’aquí ho donaves tot, i jo quan no en sabia més m´hi barallava, fins i tot havia arribat a mossegar als meus oponents. Penso que enlloc més no hauria fet el mateix, eren aquelles ganes de jugar amb l’equip de casa les que em van empènyer per estar sempre a primera fila -tot i que no vaig ser un jugador gaire tècnic i basava tot el meu joc en la força i, això sí, en un braç esquerre extraordinari. Allà on no m’arribava la tècnica, m’hi portava la il·lusió de jugar amb el meu equip, el Granollers.

Si guanyàvem tant era perquè de veritat ho sentíem i sempre ho donàvem tot a la pista, i també perquè les coses anaven d’una manera molt diferent a com van ara. Un exemple per veure la mentalitat d’aquella època és una experiència molt maca que vaig compartir amb en Santos Labaca quan ell va venir de fora a jugar pel Granollers. Els primers dies va estar allotjat a l’hotel Europa, però com que no es trobava còmode vivint en un hotel, el vaig convidar a viure amb mi a casa dels meus pares i va estar-se amb nosaltres un any sencer.

Recordo que ell agafava el tren per anar a la facultat cada matí i ma mare li preparava un entrepà de truita perquè se l’emportés. Van haver de passar ben bé dos mesos perquè el Santos s’atrevís a demanar-li a ma mare: "Sra. Maria, ¿A partir de ahora podría hacerme el bocadillo sin poner tomate en el pan?" El Santos i jo dormíem junts a la mateixa habitació, i ell va ocupar el llit on dormía habitualment el meu gos Tarzan. Cada cop que el Santos es llevava al vespre per anar al lavabo, el Tarzan li ensenayava les dents i li rondinava fins que jo el feia callar.

Aquella época ja no pot tornar i ara les coses van de forma diferent, però una mica d’aquell esperit amateur dels primers anys si caldria que es recuperés d’alguna manera. Poc tinc a dir a la directiva actual excepte felicitar-los per la bona feina feta fins ara i agraïr-los que s’esforcin per tirar el club endavant. I no cal que jo ho digui, treballar bé la base és la clau perquè un club humil com el nostre pugui continuar estant a l’elit de l’handbol.

Gràcies, Miquel!