70 anys d'handbol a Granollers

El BM. Granollers, un dels clubs més genuïns i entranyables de l’esport català, celebra enguany el seu 70è aniversari. L’objectiu d’aquest blog és relatar aquesta història de 70 anys a través del testimoni d’algunes de les persones que en van ser protagonistes.

Memòria Viva és un projecte tutelat per la ‘Comissió 70è aniversari’, una comissió integrada per treballadors i simpatitzants del BM. Granollers que s’ha encomanat, entre d’altres objectius, el de difondre la història d’aquesta institució a través de diversos actes commemoratius que es duran a terme durant el present any 2014.

Els textos de les entrades són a càrrec de Jaume Vivé, i la coordinació del projecte a càrrec d’Àlex Viaña. Agraïm de tot cor la col·laboració de tots aquells que han volgut participar en aquest Memòria Viva, i convidem a tots aquells que s’hi vulguin afegir (aportant el seu testimoni, material gràfic o d’arxiu, etc.) a posar-se en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic o de l’apartat de comentaris al final de cada entrada.

dimecres, 8 de gener del 2014

Josep Mª Pérez Sardà

Una de les victòries més recordades pels afeccionats veterans del BM. Granollers és l’obtinguda contra l’Ivry l’any 1970 a París, la qual va servir perquè l’equip es classifiqués, per primera vegada en la seva història, per als quarts de final de la Copa d’Europa.
Miquel Roca, l’entrenador llavors del Granollers, va haver de prendre una decissió que aleshores era molt poc freqüent per part seva: va haver de seure Pitu Perramon a la banqueta perquè el ‘Niño de Oro’ no n’estava veient ni una. Roca era un bon psicòleg, va pensar que a Perramon li convenia un descans i va fer sortir a la pista en Josep Mª Pérez, un jove porter acabat de ser ascendit al primer equip aquella mateixa temporada, per donar un petit respir al porter titular i estrella del conjunt vallesà. No van passar ni dos minuts que Perramon ja va demanar reintegrar-se a la portería i Pérez va tornar a la banqueta.
En Roca l’havia encertada i Perramon, a qui el descanset sentà de meravella, va estar sensacional la resta del partit i Pèrez ja no el va haver de tornar a substituir. De fet, Perramon solia estar sensacional sempre, i poques vegades li calia meditar uns minuts a la banqueta per reconduir un partit que li estés anant malament. El ‘complejo Perramon’ no només minava la moral dels davanters rivals, l’ombra allargada d’aquelles manasses del Papitu va impedir que es fes realitat el somni de Josep Mª Pérez Sardà des de petit, ser l’hereu dels Font, Castellà i Molina i convertir-se en porter titular del BM. Granollers, el club que els havia vist néixer a tots quatre com a balonmanistes.
Pérez havia arribat al primer equip, com aquell qui diu, amb un pa sota el braç, guanyant el primer doblet del club de Lliga i Copa la temporada del seu debut. Quatre anys més tard, però, degut als “canvis naturals de la vida quan un es casa i la feina apreta”, Josep Mª Pérez va decidir deixar l’handbol per dedicar-se a exercir exitosament com a professional de les assegurances.
Pérez, qui no ha deixat mai d’estimar l’esport de la seva vida i continua avui dia sent un gran seguidor dels colors blau i blanc del BM. Granollers, ha volgut compartir amablement amb nosaltres alguns moments memorables de la seva trajectòria esportiva.


L'equip del primer doblet Lliga i Copa, amb els porters Perramon (esquerra) i Pérez (dreta d'empeus)


Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BMG des de la seva fundació fa 70 anys?
Quan jo jugava, el BM. Granollers no tenia equips de base, però a mitjans dels anys 50 s’havia creat l’Atlètic Balonmano Granollers, dins el qual es formaven jugadors des de la categoria infantil fins la sénior. Aquest club, que va començar sent independent, però que a la llarga s’acabà convertint en el filial de l’equip gran, va ser on vaig començar a jugar a handbol als 12 anys.
Quan jo formava part del juvenil de l’ABG, vam a anar a jugar una eliminatòria de semifinals del Campionat d’Espanya a València. Recordo que hi vam anar en tren i el primer partit, que el vam jugar mitja hora justa després d’haver arribat, el vam perdre 10 a 8. L’endemà vam jugar un segon partit contra els Dominics de València i el vam guanyar 3-2 gràcies a una circumstància molt atípica que no he tornat a viure mai més.
En aquell partit, ells van llançar 11 penals i no en van marcar cap, una cosa mai vista. A l’haver-ne errat ja uns quants, els jugadors valecians es feien els despistats quan l’entrenador els demanava que els llancessin, i a l’hora de fer-ho, després que l’entrenador els hagués de fúmer quatre crits, arribaven tan espantats a la línia de set metres que pràcticament em tiraven la pilota a sobre. Al final del partit, en un gest que no oblidaré mai i que els honorava, els jugadors dels Dominics van signar la pilota amb què havíem jugat i li van demanar a l’àrbitre que me la donés. Aquesta pilota la vaig tenir guardada 50 anys, però va acabar estant tan malmesa pel pas del temps que al final me’n vaig desprendre.

Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?
Una anècdota realment graciosa la va protagonitzar en Viaña a San Sebastià, després d’un partit contra el Salleko, la vegada que li va salvar la vida a un àrbitre. Un diari va publicar la carta d’aquest àrbitre al Jandro per agraïr-li el gest… Però com que dieu que a l’Alejandro Viaña també l’heu d’entrevistar, millor que us acabi d’explicar ell la història.
Un altre moment que recordo perfectament és el dia que el Real Madrid, quan aquest club encara tenia secció d’hanbol, es va negar a jugar el seu partit de quarts de final del Campionat d’Espanya a casa del Granollers. Parlo dels temps de la pista descoberta al carrer Tetuan i aquell dia havia plogut molt. Com es solia fer sempre que això passava, es van repartir escombres i serradures entre la gent i tothom es va posar a escombrar la pista, des dels nanos com jo fins al president Botey.
Arribada l’hora del partit, encara que amb uns minuts de retard, el terra del palau ja s’havia secat i l’àrbitre, amb les grades plenes de gent i les autoritats omplint la tribuna, es disposava a començar el partit. Els de Granollers van saltar al camp, però ja sabien que els del Madrid havien marxat i que no es presentarien. Finalment, van donar partit per perdut al Reial Madrid i, a més a més, els van imposar una forta sanció federativa. Aquella temporada, el Granollers va acabar guanyant el Campionat d’Espanya jugant la final contra el Barça.

11 d'Abril de 1959, el dia que va 'desaparèixer' el Reial Madrid
Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaria fer arribar a l’actual junta directiva?
Avui en dia, amb l’actual situació econòmica i com està tot plegat, per haver de pujar dos o tres llocs a la classificació –i sense pretendre guanyar títols importants, ni molt menys- s’han de fer esforços impossibles.
Potser seria bo mantenir un equip amb gent només de casa i renunciar a la Divisió d’Honor si cal –això ja es va fer en temps del president Botey. Tenint un equip a Primera Divisió amb nois d’aquí, la gent realment aficionada anirien al Palau igualment, això sempre ha sigut així. De fet, es gaudeix més de partits igualats en categories inferiors, que d’un partit de Divisió d’Honor on la diferència entre els contrincants sigui enorme.
El balonmano a Granollers va començar com una cosa entre amics i coneguts, i el fet que els equips els forméssim majoritàriment nanos de casa feia que la gent del poble s'impliqués molt amb el nostre esport. En canvi ara, excepte el Moi Blanxart i quatre més, com el porter i el pívot suplents, la major part de jugadors són de fora i la gent no els coneix ni els sent seus. Crec, humilment, que això fa que l’equip no sigui tan estimat com abans i penso que, si tornéssim per aquest camí, podríem anar molt millor.
Gràcies Josep Mª!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada