Les trajectòries esportives de Josep ‘Papitu’ Perramon i Santos Labaca van ser pràcticament paral·leles des que l’any 1969 ambdós fitxen pel BM. Granollers. Perramon tenia aleshores 23 anys i ja havia començat a despuntar com a porter del Barça, mentre que Labaca era encara un jove estudiant d’arquitectura que sortia per primera vegada del seu País Basc natal.
El fitxatge d’aquest parell de grans jugadors, que arribarien a ser dos dels pilars de la selecció espanyola durant l’Olimpíada de Munich, es podria considerar l’últim gran servei a la causa del BM. Granollers per part de l’entrenador i director tècnic del club Pep Vilà, que un any més tard deixaria les regnes de l’equip després que aquest hagués guanyat imbatut la Lliga.
Perramon i Labaca van deixar el BM. Granollers al 1974 per fitxar pel Calpisa d’Alacant. A la seva marxa, apart d’un sentit record entre tots els afeccionats , aquests magnífics jugadors deixaven enrere cinc temporades memorables en què s'aconseguiren quatre Lligues i dues Copes.
Des d’Alacant, on Perramon és ara un restaurador d’èxit i Labaca treballa d’arquitecte tècnic a l’ajuntament, aquestes dues llegendes de la història de l’handbol espanyol han volgut compartir amb nosaltres alguns records de la seva experiència granollerina.
Papitu Perramon a l'esquerra i Santos Labaca a la dreta davant de La Taberna del Gourmet, un dels restaurants que Perramon regenta a Alacant
Vinyetes de Perramon i Labaca aparegudes al setmanari El Vallès l'any 1969
Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BM.Granollers des de la fundació del club fa 70 anys?
SL: Siempre he dado mucha importancia a los títulos y Granollers fue una gran etapa en mi carrera deportiva en ese aspecto, ya que se ganó bastante durante mi estancia allí entre 1969 y 1974. Cuatro ligas y dos copas concretamente. Sería difícil escoger sólo uno de esos campeonatos, me quedaría con todos pues de todos guardo un grato recuerdo.
PP: En la nostra época, el Granollers era el millor equip d’Espanya. Jo hi vaig jugar quatre temporades entre el 69 i el 74 i les quatre vam guanyar la Lliga. El Picadero em va fitxar la temporada 72-73, però vaig tornar a Granollers l’any següent per guanyar de nou el doblet de Lliga i Copa abans de marxar al Calpisa.
Recordo com un moment molt especial una tornada d’octaus de final de la Copa d’Europa contra L’Ivry, que era en aquell temps el millor equip de França. Era l’any 1970 i aconseguir guanyar a París en aquella època va ser molt important per a nosaltres i per a tot el balonmano espanyol en general.
L’Ivry tenia un equipàs impressionant, un dels millors d’Europa. Recordo especialment dos jugadors que eren boníssims: Brunet i Richart. El balonmano espanyol, en canvi, estava aleshores a un nivell inferior, i només guanyàvem a equips portuguesos, suïssos o italians. Nosaltres anàvem a París amb dos gols de renda i pensàvem que allà perdríem de pallissa, però no va ser així i els vam tornar a guanyar per 11 a 14. Va ser un triomf veritablement memorable.
Equip del BM. Granollers guanyador del doblet de Lliga i Copa la temporada 1969-70
El BM. Granollers després de guanyar la Copa de S. E. El Generalísimo a Càdis l'any 70 contra l'Atlético de Madrid
Imatges del partit contra l'Ivry del 70. A l'esquerra, Santos Labaca marcant un dels tres gols que va fer aquell dia i, a la dreta, el mateix Santos celebrant la victòria amb l'entrenador Miquel Roca al final del partit
Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?
SL: Sobre todo recuerdo todos los triunfos que conseguimos en esa época, yo era muy joven y me iniciaba en la élite del deporte. Durante toda mi carrera he valorado mucho cada título y guardo un recuerdo imborrable de todas aquellas victorias con el Granollers. Allí los triunfos siempre se han valorado de forma especial por ser la cuna del balonmano español, y los años que pasé en esa ciudad fueron todos memorables por la intensidad con que se vivían y disfrutaban todas las victorias.
Como era mi primera salida fuera de mi entorno en San Sebastián, en Granollers evolucioné muchísimo como jugador y como persona. Me siento muy orgulloso y satisfecho de esa etapa que fue vital no sólo en mi andadura deportiva sino también profesional, ya que cursé mis estudios de arquitectura técnica en Barcelona a la vez que jugaba para el Granollers.
PP: Una cosa que tinc gravada són les rebudes que ens feien les majorets cada cop que guanyàvem un Campionat d’Espanya. Ens venien a rebre a l’entrada del poble quan arribàvem amb l’autocar i ens guiaven fins a la plaça de la Porxada, on hi havia l’alcalde Llobet y totes les ‘Fuerzas Vivas’ de Granollers . I d’allà ens anàvem a halar a l’Europa o a la Masia de L’Ametlla.
Són memòries entranyables d’una època que recordo amb molta estima. Sobretot recordo la bona gent de Granollers; per desgràcia, alguns ja no hi són, com l’Arné, un gran jugador i una bellíssima persona a qui jo estimava moltíssim.
Portada d'un diari esportiu de l'època amb els campions de Copa del 70 posant amb una joveníssima majoret
Rebuda de la ciutat de Granollers al seu equip després que aquest es proclamés campió de Lliga per darrera vegada (fins quan?) la temporada 1973-74
Dues imatges de la temporada 1973-74, la darrera de Perramon i Labaca al BM. Granollers: Labaca contra el Barça a l'esquerra i, a la dreta, en Papitu fent valdre el ['complejo Perramon' davant l'Atlético de Madrid
Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaría fer arribar a l'actual junta directiva?
SL: Granollers es la ciudad pionera del balonmano español y no veo que deba dejar de serlo, ya que los problemas actuales de la economía hacen aún más valioso el trabajo de cantera. Es fundamental que el club se siga nutriendo de jugadores de casa, pues sólo aquellos clubs que trabajen bien la base podrán sobrevivir en este periodo de crisis económica.
Pienso que a partir de ahora, excepto aquellos jugadores que puedan marcharse al extranjero, los que se queden deberán jugar en sus clubs más por afición que por motivos económicos o profesionales.
Sólo pedirle a la actual junta directiva que no dejen que decaiga el espíritu de la cantera en Granollers. Será la base, en definitiva, la que mantenga al equipo y al club en la categoría que se merece.
PP: A la gent de Granollers els animaria a tornar a ser els que eren, persones entregades al balonmano. A part de la gran afició, hi havia alcaldes, empresaris, gent de totes les esferes de la societat que es bolcava a tirar endavant el club. Per aquesta gent el balonmano era la seva vida, l’esport ‘nacional’ de la seva ciutat. No tan sols a Espanya, també a Europa es considera Granollers com una ciutat de balonmano.
No demano que hi hagi el mateix sentiment d’abans, però sí convindria que la gent de Granollers no deixés perdre un monument de l’esport nacional com és el seu club de balonmano.
Gràcies, Papitu!
Gràcies, Santos!
Gràcies, Santos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada