Segons el diccionari, delegat-da és la persona en la qual hom delega una facultat o poder. A un delegat, en altres paraules, li solen caure tots els ‘marrons’. En un equip d’handbol de Divisió d’Honor, al delegat li encarreguen coses la directiva, els jugadors, entrenadors… Fins i tot els afeccionats se li acosten perquè els aconsegueixi un banderí autografiat o una samarreta.
L’any 1996, després que el BM. Granollers es va proclamar campió de la Copa EHF per segona temporada consecutiva, Josep Vega va deixar vacant el seu càrrec de delegat del primer equip. Àlex Viaña, que n’era el capità aleshores, de seguida va pensar en un amic "de la colla balonmanera" per substituir Vega en la seva funció. “Tot i que ja érem professionals de l’handbol la majoria, a la meva època el club encara era una gran familia," recorda Viaña, “el primer que pensaves quan et calia alguna cosa era trucar a un amic, a una persona de confiança. Vaig pensar que en Jordi, qui tots coneixíem per Boixa, podia ser la persona que necessitàvem per ser el nostre delegat.”
Segons Viaña, “el delegat ideal ha de ser sociable, detallista, ha d’estar pendent de tot..., ha de ser un fanàtic del balonmano i bon coneixedor del club, i, sobretot, cal que sigui una persona lleial, discreta i responsable, així com pacient i calmat.” 18 anys com a delegat de divisió d’honor i 10 anys com a coordinador logístic del BM. Granollers avalen en Jordi Boixaderas, Boixa, com aquest delegat ideal descrit per Viaña.
Boixaderas, que juga a handbol des de petit, va passar com a jugador per totes les categories inferiors del club i el balonmano continua sent la seva passió. Esperem que per molts anys i que algun dia, molt llunyà, quan agafi el retiro, ens faci palesos els seus coneixements enciclopèdics sobre el nostre esport i ens delecti amb la seves memòries balonmanístiques. Per ara, les anècdotes més sucoses han de quedar off the record, naturalment, però en Jordi ha volgut compartir-ne algunes amb nosaltres per al nostre projecte.
Finalment, Boixa, segons la Viquipèdia, és l'element d'una màquina on es recolza i gira un eix. ‘¡Ojo al dato!’
Cadet A del BM. Granollers, temporada 84-85. D'esquerra a dreta a dalt: Fusté (delegat), Mañas (preparador físic), Javi Núñez, Boixaderas, G. Barnils, Francis, Gorchs, E. Masip, Riesco, Nevado, Castilla y Viñallonga (entrenador). A baix: Garín, Gutiérrez, Vivé, J.L. Fernández, Mompart, J.C. Marín i 'Perti'
Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BMG des de la seva fundació fa 70 anys?
La que em ve al cap és la primera victòria contra el Barça essent jo el delegat de l’equip. Ells eren el ‘dream team’ de Valero Rivera i nosaltres els penúltims de la Lliga. Però, desgraciadament, des que jo vaig entrar al club no s’ha tornat a guanyar mai més res. Naturalment, em refereixo a campionats per part del primer equip. Bé, vam guanyar una Lliga dels Pirineus l’any 2008…
És per això que recordo com a victòries memorables, tot i que de signe contrari a les que et suposen guanyar un títol, aquelles victòries que t’evitaven, per exemple, haver de disputar un play off de descens, com una que vam aconseguir al camp del Bidasoa, o una altra a casa contra el Garbel Saragossa. De vegades, tant o més que guanyar una Recopa o una EHF, l’alegria te la dóna el no caure al pou.
Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?
D’anècdota en tinc una no tan llunyana d’un viatge a Àustria amb el Tomas Reznicek, un lateral txec que es va estar un any amb nosaltres. Aquest viatge el vam haver de fer en Tomas i jo sols perquè ell va arribar tard a l’aeroport. Jo vaig haver d’esperar-lo mentre la resta de l’equip emprenia el vol. Al final, els dos vam poder embarcar-nos en un altre avió tres hores més tard i, arribarts a Àustria, vam continuar l’odissea desplaçant-nos en tren i autocar fins arribar a un poblet perdut on havíem de jugar. Tot plegat, un viatge per oblidar gràcies a aquell cabró!
Una història graciosa que sempre explico va passar al Palau Blaugrana fa molts anys. Nosaltres duiem el lema ‘Granollers és capital’ a la samarreta i recordo que el partit anava frec a frec i hi havia mota tensió a la grada. Al Palau Blaugrana és, de llarg, on més ens insulten de tots els camps de l’Asobal, i aquell dia van començar a fer jocs de paraules amb el lema de la nostra samarreta. Un cridava: “Granollers és capital, capital de què?” I un altre, des d’una altra banda, li responia: “Capital de la merda!”
El joc va anar pujant de to fins que els insults ja començaven a ser de la pitjor espècie. Un aficionat culé que seia just darrere de la nostra banqueta va agafar el torn i es disposava a seguir el joc dels altres. Per alguna raó, però, només li surtien les dues primeres paraules. “Granollers és…, Granollers és…", anava repetint l’home sense saber com continuar. Finalment, va trobar el que buscava i ens va deixar anar una frase que, malgrat la tensió del partit i la mala llet acumulada pels insults previs, va fer que a la nostra banqueta esclatéssim tots de riure: “Els de Granollers sou…, sou..., sou socialistes!"
Tot i això, més enllà dels partits, els centenars d’anècdotes, les victòries i les derrotes, el millor de tots aquests anys de feina han estat els viatges per Europa. Hem anat a jugar a Macedònia, a un poblet que està a cinc kilòmetres de la frontera albanesa on mai se m’hauria acudit anar pel meu compte; hem anat a Bòsnia, Bulgària, Bielorússia… Viatjar per aquests païssos, tot i estar a l’Europa del segle XXI encara pot ser una aventura. Païssos de contrastos, on pots veure gànsgters amb pistola seguts als restaurants, però on, a la vegada, i malgrat la seva precària situació econòmica, es desviuen per tractar-te a cos de rei i oferir-te el millor que tenen.
Algun missatge com a treballador del club per engrescar la gent a anar al Palau?
L’handbol és un esport molt maco de veure i de practicar, clar que t’ho diu un boig d’aquest esport. Però si la gent de Granollers vingués al Palau i veiés com juga l’equip del seu poble, sobretot ara que hi ha tants jugadors d’aquí, segur que molts s’animarien a tornar-hi.
A viam si podem fer que la gent que ve segueixi venint i que n’hi hagi més que se’ls afegeixin. Per això treballem a diari des del club.
Gràcies Boixa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada