Sílvia Vernet Mejan

L’objectiu principal de ‘Memòria Viva’ és donar a conèixer espisodis memorables de la història del BM. Granollers de la mà de les persones que els van viure in situ. Sovint, però, la memòria dels nostres entrevistats no és suficient per recordar la data concreta en què es va celebrar una final, o el resultat exacte amb què va finalitzar cert encontre. Per aclarir aquests dubtes hem de recórrer a materials d’arxiu, que en aquest cas, donat que el club encara no compta amb uns arxius oficials, sempre són els de persones particulars que s’han dedicat a guardar fotografies i retalls de diari en àlbums casolans al llarg dels anys.

Estan essent fonamentals en aquesta tasca de rehabilitació històrica tots els documents que Nardi Viaña va coleccionar durant els anys que el seu marit Alejandro i el seu fill Àlex van ser jugadors d’handbol en actiu. També hem d’esmentar els magnífics reculls fotogràfics publicats per Francesc Garrell, que han estat molt útils en la nostra feina de documentació i recerca, així com els arxius d’Emili Botey (una exhaustiva colecció de retalls de diari i documents personals relacionats amb el BM. Granollers recopilats en 16 volums) que es poden trobar a l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental.

Recollim avui el testimoni de Sílvia Vernet, vídua de Martí Font, el mític porter del BM. Granollers i de la selecció espanyola durant la dècada dels cinquanta i els primers anys seixanta. Descobrim durant la conversa que ella va ser la persona que confegí els arxius d’Emili Botey que ens estan essent tan útils en el nostre projecte. També hem trobat petites joies en aquest sentit als àlbums personals de Martí Font, que la Sílvia va recopilar durant els anys que el seu marit va dedicar-se a l’handbol, i que amablement ha posat a la nostra completa disposició.

Serveixi aquesta entrada de ‘Memòria Viva’ com un petit homenatge a totes aquelles persones que s’han dedicat a forjar la història del club des de l’anonimat, amb contribucions més grans o més petites però sempre de gran valor, ja que venien de l’estima desinteressada per uns colors i, sobretot, per les persones que els han representat al llarg de 70 anys d’història.

Sense els esportistes o els directius, potser cap club no hauria pogut aconseguir un palmarès tan reeixit com el que avui ostenta el BM. Granollers, però sense les persones que amb paciència i dedicació constant han conservat la memòria de tots aquests triomfs, avui no ens seria posible rememorar-los ni sentir-nos orgullosos d’aquest passat compartit. Sense la feina de la Nardi, la Sílvia i tants altres, d’anar passant la rella pacientment damunt els records, avui aquesta memòria no arribaria de forma tan viva a les nostres mans. Per molts anys, doncs, i prenem exemple d’aquesta labor d’arxiu tan lloable, si no volem que el vent s’acabi enduent per sempre el relat de les nostres fites.

Arxius de Martí Font recopilats en quatre toms per la seva muller, Sílvia Vernet

Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BMG des de la seva fundació fa 70 anys?

Amb en Martí ens vam prometre l’any 58. Ell era llavors membre de la junta del Casino i jo hi anava a ballar amb la colla d’amics. Va ser allà que ens vam conèixer, un 11 de novembre (casualitats de la vida), dia de Sant Martí, i va ser a partir d’aquí que el meu pare va deixar d’anar a veure els partits del BM. Granollers, tot i ser-ne un gran fanàtic, perquè deia que patia massa si al Martí no li sortien bé les coses. Un porter està sol sota pals, i qualsevol errada el deixa clarament en evidència, potser és per això que pateixes més per ell que pels altres jugadors de l’equip.

Jo, en canvi, no podia faltar a cap partit. L’Emili Botey em considerava el talismà de l’equip i s’assegurava que hi anés sempre. Llavors, les noies no érem tan lliures com ara per anar on vulguéssim, ens tenien més controlades, i quan jo tenia altres obligacions, o els partits es feien tard al vespre o fora de casa, en Botey trucava al meu pare i li deia: “Jaume, a viam si em deixes venir la Sílvia, que anem a Sabadell i será un partit fomut…” I així el convencia perquè m’hi deixés anar.

Sigués jo el talismà o no, recordo que en aquella época ho guanyàvem gairebé tot, i no podria destacar una victòria per sobre de les altres, però sí recordo viure tots els partits intensament, sempre animant des de la grada.

Als partits sempre ens ajuntàvem unes quantes nòvies o dones de jugadors, érem les que més cridàvem i animàvem. Jo sempre seia amb el grupet de la Nardi, la Rosita i la Asunción (senyores Viaña, Vilà i Pregona, respectivament) i no paràvem de cridar en tota l’estona. També venien als partits les dones dels directius, però aquestes eren més discretes i no es feien sentir gaire.

Després d’una victòria a casa sempre es seguia el mateix ritual, el president convidava a l’equip a un pa amb tomàquet a La Masia i allà ens juntàvem tots els jugadors i les seves parelles. En canvi, si no guanyàvem, aquella nit no es sopava, literalment, com a mínim a casa nostra. Fins i tot després d’una bona actuació, En Martí sempre era molt crític amb sí mateix, i sempre acabava els partits pensant que li havien fet un gol de més. Imagina’t el disgust el dia que perdíem...!

Una final que sempre em ve al cap és la del Campionat d’Espanya ‘a onze’ del 59 al camp de les Corts. Va ser l’últim campionat ‘a onze’ que es va fer i el segon que guanyàvem nosaltres, i el recordo sobretot perquè hi havia un periodista, un tal Costa, un ‘pinta’ del qui totes les noies fugiem quan vèiem que s’apropava. És per aquest detall concret que recordo aquesta final, per aquest Costa i com fugiem les noies d’ell, no pas pel partit en si ni per la celebració que hi va haver després.

Una de les primeres participacions de Martí Font amb el primer equip del BMG 'a onze' l'agost de 1950. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Font, Capdevila, F. Garrell, Catot, Morera, Frauca, Canals, F. Bellavista, Estrada, P. Planas i Panadés

Martí Font en un partit 'a onze' de la temporada 51-52

Partit de finals dels 50 a la desapareguda pista del carrer Tetuan

Breu perfil de Martí Font i Massana en un exemplar del setmanari Vida Deportiva de l'any 1957

Els membres de la penya ARSA, amb qui Martí Font va començar a jugar a handbol en els campionats de penyes que s'organitzaven a Granollers als anys 40 i 50, li van dedicar aquest poema congratulatori pel seu prometatge amb la Sílvia l'any 1958

Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?

Des que era molt jove, vaig viure molt de prop l’ambient del balonmano a través del meu pare, que era molt amic de l’Emili Botey i un gran aficionat al BM. Granollers. Quan van inaugurar la pista de Tetuan l’any 55, junt amb uns amics, els meus pares hi van llogar una mena de palco a la part baixa de les grades on anàvem tota la família a veure els partits.

Abans d’això, però, com que jo treballava des de joveneta a l’empresa T.E.M., que era propietat de l’Emili Botey, ja estava familiaritzada amb tots els noms dels jugadors del Granollers i havia sentit parlar molt d’ells. Sovint, a les hores que no hi havia tanta feina a l’empresa, el Sr. Botey em demanava que li organitzés els papers del balonmano, i havia repassat moltes vegades les fitxes dels jugadors i llegit les cròniques dels partits. Una de les coses que em dedicava a fer era a recopilar els retalls de premsa relacionats amb el BM. Granollers i a colocar-los ordenadament en uns fulls. Llavors, dúiem aquestes fulls a la llibreria Can Carbó perquè en féssin àlbums.

De vegades, perquè havia de parlar amb el president Botey, algun jugador s’acostava a la T.E.M. a fer-nos una visita. A les noies de la fàbrica ens agradava molt el Gunter i sempre ens alegrava el matí que ens visités. Després, anant als partits amb els pares, vaig començar a fixar-me en el Martí més que en cap altre perquè el teníem sempre just davant dels nostres seients, dret a la línia de set metres.

L’única vegada que en Martí es va trencar algun os jugant a balonmano va ser durant un entrenament, intentant parar un xut del Viaña. Es va esquerdar el dit gros d’una mà, la qual cosa en el seu cas podia acabar siguent delicada, ja que era joier de professió i la seva feina depenia de ser molt precís amb les mans. El traumatòleg del club era el doctor Coll, però aquest estava fent un safari quan va passar aixó i en Martí va a anar a visitar-se primer a la policlínica, on el va atendre el doctor Jimeno, que el va voler operar per posar-li un ferro.

Com que això no el va convèncer, en Martí se’n va anar a veure el doctor Font, el traumatòleg de l’hospital, qui era un gran fan seu com a porter –potser li feia gràcia tenir el mateix cognom que ell- i es passava els partits sencers animant-lo i observant els seus moviments des de darrere de la porteria. A l’hospital no van operar-lo i només li van posar un guix, i el doctor Font, tot i ser un home molt ocupat i car de veure, potser per la falera que tenia pel meu marit com a esportista, feia que el Martí el visités cada tres o quatre dies per mirar-li el dit i asegurar-se que li estava quedant perfecte. “Hem de fer que aquest dit se’t curi ben aviat i puguis tornar a jugar”, li deia cada cop que el visitava.

Carta de la Federació Espanyola a Martí Font per comunicar-li la seva selecció per l'equip espanyol que participaria al mundial celebrat a la desapareguda RDA l'any 1958*

Cinc del BM. Granollers (Fontdevila, Font, Pregona, Garriga i Viaña) en un Espanya-França classificatori del mundial que es va celebrar a la RFA l'any 1961. Aquest encontre va acabar amb empat a 12 gols i Espanya no es va acabar classificant per al mundial


Els matrimonis Font i Viaña atenent un sopar de gala al 'Real Automóbil Club' organitzat per la Federació Espanyola l'any 1960

La Federació Espanyola va concedir la seva insignia d'or a Martí Font i Massana l'any 1965 "por su dedicación al balonmano"

L'any 1967, El BM. Granollers va homenatjar als ex-jugadors Font, Gunter, Casajuana, Cabrera, Pregona, Illa i Vacca

6 Horitzontal: "Fue durante mucho tiempo el guardameta internacional del BM. Granollers"

Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaria fer arribar a l’actual junta directiva?

L’essència del club d’abans, i que potser s’ha perdut avui dia, era la unió que hi havia entre tots nosaltres. Érem com una gran familia i vam compartir moltes vivències junts. Per exemple, amb els Viaña vam anar tenint els nens a la mateixa vegada, nosaltres vam començar amb dos nois i ells amb dues noies, però a la tercera això va canviar i totes dues parelles vam tenir nens, nosaltres en Jaume i ells l’Àlex. Quan va néixer l’Àlex, l’Alejandro, per ser el seu primer noi, va venir a la nostra joieria per comprar-li un rellotge a la Nardi -encara el recordo, un rellotge rodó d’or amb una corretja de pell negra.

Per altra banda, les coses llavors eren molt diferents, en aquella època tots estàvem disposats a fer més sacrificis per aconseguir certes coses. Penseu que pel Mundial del 58 a Alemanya de l’Est, el Martí va ser fora tot un mes i de la federació només va rebre un vestit oficial i 1500 pessetes. És possible que avui dia encara hi hagi esportistes disposats a fer aquests sacrificis, però no crec que les seves parelles estiguin disposades a quedar-se esperant-los a casa com feiem nosaltres. És perquè la vida ha canviat que aquells temps ja no tornaran, esperem que que sigui millor el que vingui a partir d’ara.

Gràcies, Sílvia!