Joan Viñallonga Moré

Quan ens posem a parlar d’handbol amb en Joan, la primera cosa que ens fa saber és que ell no utilitzarà aquest germanisme durant l’entrevista per referir-se a l’esport que estima. Ell sempre ha fet servir ‘balonmano’, la paraula que va aprendre de son pare, Jaume, qui va ser membre de la primera junta del BM. Granollers a mitjans dels anys 40; el mateix castellanisme amb què la majoria de granollerins, sobretot els més veterans, coneixem l’esport dels Vilà, Pregona, Viaña, Pagoaga…

Dit això, ens parla dels seus inicis com a jugador de balonmano dins les competicions escolars, les quals recorda amb molta estima pel que van suposar en els vessants tant esportiu com social per a la ciutat de Granollers. L’handbol de la infància d’en Joan era l’esport dels granollerins i es jugava a tot arreu i a tota hora, en els llocs més impensables i a les hores més intempestives. I d’això eren responsables, fonamentalment, les persones que regien aleshores el BM. Granollers.

Avui dia, el planter del BMG segueix sent un exemple d’escola esportiva arreu d’Europa, i són nombrosos els jugadors dels equips base que aconseguixen fer el salt al primer equip –sense comptar amb els que acaben jugant en altres clubs de la màxima categoria. El fet d’haver-se de nodrir, en gran part, de jugadors de la base no ha suposat que el club hagi hagut de renunciar mai a assolir un dels seus objectius fonamentals des de sempre: mantenir-se a l’elit de l’handbol.

Les arrels d’aquesta escola d’handbol tan exitosa els podem trobar en els mateixos orígens d’aquest esport a la nostra ciutat. Si el BM. Granollers ha estat i segueix sent un club admirat dins el món de l’esport no és, com en altres casos, per la seva capacitat de formar equips trufats d’estrelles a partir d’un gran pressupost. Al llarg de 70 d’història, l’essència d’aquest club rau, més aviat, en la capacitat dels seus dirigents per promoure la pràctica de l’handbol entre tots els granollerins, sobretot entre la canalla.

En paraules de Joan Sala Vila (BM. Granollers, Esport i Civisme, pàg. 22), “la fermesa de tot conglomerat es recolza en la teoria que l’esport és un instrument de convivència ciutadana. La gent de l’handbol de Granollers ho va entendre des del primer dia”. Creiem que el testimoni de Joan Viñallonga a ‘Memòria Viva’, exemplifica perfectament les paraules de Sala Vila.

Joan Viñallonga a la presentació el passat mes d'agost de la revista Vallès del s.XXI, en la qual exerceix com a administrador i redactor

Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BMG des de la seva fundació fa 70 anys?

Encara que sigui obvi, penso en la primera Recopa, tot i que no la vaig viure directament. De fet, m’havia passat la nit d’aquell dissabte viatjant en tren cap a Madrid, i va ser quan hi vaig arribar que em vaig adonar que havíem quedat campions. Recordo que vam anar a passejar pel Retiro i la gent de Madrid ho comentava, per tot arreu les ràdios parlaven de la gran victòria europea del BM. Granollers. Aquesta final l’he vist després gravada moltíssimes vegades, i tot i que no era al camp ni la vaig veure per la tele en directe, sempre recordaré aquell sentiment d’orgull per ser de Granollers, i per veure que, fins i tot a Madrid, s’havien fet la victòria també seva.

El dia que el BM. Granollers va compartir la portada del marca amb el R. Madrid

Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?

Alguns nens del meu col·legi -llavors anomenat Colegio Nacional Pereantón- van decidir fer un equip de balonmano per participar als jocs escolars i em van engrescar a mi per participar-hi. Li vaig demanar permís al meu pare i la idea li va fer il.lusió, ja que ell havia estat involucrat amb el balonmano des del principi d'aquest esport a Granollers. Em va preguntar qui ens entrenava i li vaig dir que no teníem entrenador -cosa que a mi em semblava d'allò més normal-, així que el meu pare va dir: “No patiu, ja ho faré jo.” Ell treballava de 9 a 8, però aixó no li era un problema, perquè es jugava el dissabte per la tarda i es podia escapar de la feina. Pel que fa als entrenaments, ben senzill: “Entrenarem a les set del matí.”

Segon problema: el col.legi estava tancat a aquella hora. Segona solució: el descampat de la Renfe (avui parc Torras Villà). Allà podríem entrenar un parell de dies per setmana... I així va començar la temporada. Erem nou nens que, en principi, no tenien ni idea de jugar i el meu pare que, la veritat, tampoc en tenia massa idea. Ens acompanyava el meu germà Carlos, que, malgrat tenir tres anys menys que els altres jugadors, ens passava la mà per la cara a tots.
´
Cada dissabte acabàvem perdent per resultats de 29-2, 31-1, i coses així. Al vestuari començàvem: "¡Hemos perdido por tu culpa! ¡No, por la tuya!..." Llavors arribava el meu pare, ens felicitava, ens convidava a una coca-cola i ens anàvem a casa molt amics i contents. Al final de temporada, en lloc de 9 nens n'erem 16, i les dues últimes setmanes el meu pare va decidir entrenar "cada dia", perquè no volia que quedéssim els últims. Recordo que vam guanyar els dos darrers partits; l’últim contra l’Escola del Treball per 15 a 10.

Portàvem la camiseta del Barça, ja que era la més fàcil d’aconseguir fora de la típica samarreta blanca que portaven llavors tots els varons -pura ironia considerant que, apart del meu amic Pey i jo, tots dos pericos, crec que la resta de l’equip eran tots del Madrid menys en Galo.

L'any següent, vam donar una pas endavant, vam contractar en Sala Vila perquè un dia a la setmana ens ensenyés a jugar de veritat a la pista del Carrer Tetuan, i vam fer una bona temporada. El meu pare imprimia octavetes de propaganda cada setmana i els jugadors les repartiem al col.legi (especialment a les nenes). Els nostres partits s'omplien de nens i nenes del col.legi que ens venien a animar -no es broma, venien de 50 a 60.

Quan les competicions van passar al dissabte al matí, vam fer un butlletí amb les cròniques dels partits. L'escrivíem els nens a la tarda i el meu pare ens l'imprimia amb una ciclostil per vendre’l dilluns pel col.legi. És llavors que en Carlos va a començar a jugar amb nosaltres i l’equip va guanyar molt de nivell. A les fases finals d'aquells tornejos, el pavelló vell s'omplia amb nens de tots el col.legis. Es clar que hi participaven jugadors que després serien internacionals, olímpics, professionals...

Aleví del col·legi Pereanton que entrenava en Jaume Viñallonga, el pare d'en Joan. Dempeus (d'esquerra a dreta): Ramón Martínez (porter), Noguera, Bernabé, Moya i Leal. Ajupits: Martínez, Morales, Pey, Viñallonga i Galo

Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaria fer arribar a l’actual junta directiva?

Penso que la història anterior, en el cas del BM. Granollers, deixa de ser anècdota per convertir-se en categoria. Crec que l’essència del club es troba en aquests Jocs Escolars que organitzaven la Delegació de la Joventut i el Patronat d'Esports de l'Ajuntament. Es podien veure partits de tal nivell de quantitat i qualitat en categories escolars, que avui és impensable. La meva experiència com a jugador, entrenador, àrbitre i, fins i tot, periodista d'aquests jocs escolars s'enmarca des de principis dels anys 70 fins l'any 76 o 77. Jo vaig néixer l'any 59, per tant, estic parlant de la meva infància.

L'èxit de participació d'aquests jocs escolars no s'avenia amb les instalacions que hi havia per practicar-los. En Jaume Bellavista, delegat de la joventut, acompanyat de les seves persones de confiança, com l'Alejandro Viaña, van decidir, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, tallar carrers, pintar les línies de bàsquet i balonmano, i, cada dissabte, jugar partits amb els nens.

El carrer era el que avui s'anomena Lluís Companys, llavors 'prolongació de Roger de Flor', entre Ca l’Umbert i el pavélló vell. Cada setmana es guanyava un camp, fins arribar... no ho recordo bé, crec que fins on hi ha ara una rotonda... L'Ajuntament d'en Llobet i la seva guàrdia urbana ho van pair bé i no van intervindre. En poc temps es va construir el pavelló de "tubo", que encara existeix.

També s'ha de tenir en compte que en un partit et podies trobar que l'entrenador del col.legi Vallès era en Quini, qui entrenava el primer equip del Balonmano. El de l'Institut era en Viaña i els dels altres equips podien ser en Raga, en Picón... Et podia arbitrar en Miquel Roca.... Aixó era una cosa impresionant i crec que, sense cap mena de dubte, és en aquests campionats, proveedors constants de jugadors i aficionats de balonmano, a la vegada que promotors dels valors socials de l'esport, on trobaríem l'essència de la labor del BM. Granollers com a club en els seus 70 anys d'història.

En aquests moments de crisi a tots nivells, la qual està afectant tant negativament el món del balonmano en particular, potser el futur del BM. Granollers passa per recuperar alguns aspectes d’aquell semi-amateurisme d’abans, quan la labor educativa i social del club era tan important com l’esportiva i, de fet, la primera era la base en la qual es fonamentava la segona. Segones parts no són mai bones, però alguns d’aquells aspectes dels orígens els hauríem de recuperar. Crec que la directiva actual va per aquesta via, i la renúncia a competir a Europa aquest any, per exemple, no ha de ser una mala cosa a la llarga si serveix per garantir que el balonmano segueixi essent l’esport de Granollers durant 70 anys més.

Gràcies, Joan!