Joan Cruells i Pagès

Publicat 20 de Desembre de 2013

En menys de 24 hores s’iniciarà a Barcelona la XXIVª edició de la Copa ASOBAL (veure’n informació oficial), a la consecució de la qual aspirarà el BM. Granollers de Toni Garcia, “l’entrenador de moda a la Lliga ASOBAL” (segons el definia el periodista Pere Escobar en una recent entrevista).

Han passat vint anys des que el BM. Granollers assolí el seu últim títol estatal, la Copa ASOBAL de la temporada 1993-94, i ens agradaria aprofitar aquesta vigília de semifinals per rememorar de la mà de Joan Cruells, qui era el metge de l’equip aleshores, aquella final memorable del 94 celebrada a Alcobendas, en la qual el BM. Granollers de Manolo Montoya -en un soberbi partit defensiu- es va imposar per 19-21 al F.C. Barcelona de Valero Rivera.

Joan Cruells és natural de La Garriga, però també es considera granollerí des que va arribar al BM. Granollers l’any 89 de la mà de l’entrenador Josep Mª Guiteras: “Coneixia en Guiteras, qui em va demanar si podia cobrir la plaça de metge al Handbol Palautordera durant 3 mesos, fins que trobessin un altre profesional per fer-se’n càrrec. Hi vaig estar molt de gust, per tant vaig perllongar-hi la meva estada durant dos anys, fins que en Guiteras va anar a Granollers i em va demanar si l’hi volia acompañar…”

L’estada de Cruells al BM. Granollers també fou prou llarga, compartint la tasca de metge del primer equip amb el Dr. Ricard Pruna, i coincidí amb la que podríem considerar com l’última etapa daurada del club, quan Manolo Montoya passa a ser l'entrenador de l'equip de Divisió d'Honor l’any 1992 i el comanda envers la consecució d’una Copa ASOBAL (1994) i dues Copes EHF (1995 i 1996).

Joan Cruells confessa haver deixat de seguir l’handbol des que es va desvincular del BM. Granollers a finals dels anys 90, però admet que aquesta entrevista l’ha fet rememorar un temps que guarda a la memòria amb gran estima, i que potser això l’anima a tornar aviat al Palau per veure (i, sobretot, viure) novament un partit d’handbol. Tant de bo que així sigui, Joan, i que amb la participació de tots els qui alguna vegada heu format part d’aquest gran club, torni a Granollers aquell “caliu d’handbol” de les bones èpoques.

Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BMG des de la seva fundació fa 70 anys?

El partit que recordo amb un final més vibrant -i, per tant, com el més emocionant dels que vaig viure- és la final de la Copa ASOBAL a Alcobendas l’any 94. Va ser una victòria a Madrid, a última hora, contra el nostre màxim rival, el F.C. Barcelona. Guanyar al Barça essent de Granollers sempre és un plaer, i guanyar-lo a Madrid encara més, per tant, va ser en el meu cas una sensació de doble victòria.

L’assoliment d’aquella Copa ASOBAL va ser una fita molt important per al nostre equip. Va suposar un punt d’inflexió que va insuflar ànims a tothom. El Granollers venia d’una llarga trajectòria sense triomfs i va ser a partir d’aquella victòria a Madrid -contra el gran Barça de Valero Rivera- que nosaltres vàrem començar una mini ratxa d'èxits que es va completar amb les dues Copes EHF consecutives del 95 i el 96.

1er equip del BM. Granollers, temporada 1993-94. Dempeus d'esquerra a dreta: Toño Gonzalez (2n Entren), Manolo Monoya, Xavi Pérez, Nico Pradas, Vesselin Vujovic, Oleg Kisselev, Viatcheslav Atavin, Ricard Pruna (metge), Miquel Fuster (Delegat). Ajupits: Jaime García, Albert Folguera, Jordi Fernádez, Àlex Viaña, Julián Iglesias, Luis Ramos, Jordi Nuñez, (Falta Carlos Viver)

Crònica al diari Marca de la final de la Copa ASOBAL d'Alcobendas el 16 de gener de1994

Els jugadors acompanyats de parents i amics celebrant la consecució de la IVª Copa ASOBAL

El president Joan Mundet, amb Manolo Montoya a la seva dreta, dedicant la Copa ASOBAL a la ciutat de Granollers des del balcó consistorial

Viatcheslav Atavin. Vesselin Vujovic i Oleg Kisselev, tres mites de l'handbol mundial celebrant la consecució de la Copa ASOBAL amb el BM. Granollers

Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?

Treballar per al BM. Granollers va ser per a mi una feina, però a la vegada també un plaer i un joc. Recordo aquella época amb molta estima i, sobretot, tinc molt bon record de les pre-temporades. En aquelles llargues concentracions amb l’equip l’ambient entre els companys era molt sa i molt proper, de molta amistat i companyonia. M’agradava molt, a part de fer la meva feina mèdica, posar-me la roba d’esport i anar-me a córrer per la muntanya amb els jugadors.

Aquesta convivència propera amb l’equip també es donava en els viatges, sobretot durant les llargues hores dels desplaçaments en autocar. Aquests trajectes donaven per a molt: per dormir, per jugar, per parlar… Llavors hi havia els moments de concentració prèvia al partit dins del vestidor, també molt intensos i de molta unió entre tots. I, naturalment, les celebracions després d’un triomf, on corries el risc d’acabar vestit sota la dutxa. Són aquests moments d’intimitat amb l’equip els que recordo més especialment, i aquestes vivències compartides amb els companys són, sens dubte, el record més preuat que m’enduc de tots aqueslls anys que vaig estar al Granollers.

Per sort, no vaig viure mai a Granollers cap situació mèdica que fos crítica, però sí que recordo la pressió d’haver de decidir a última hora si un jugador en procés de recuperació podia jugar o no un partit. Si es tractava d’un jugador bo, l’entrenador solia pressionar perquè se’l deixés jugar i jo, com a metge, havia de valorar el risc de la situació, cosa que no solia resultar fàcil, sobretot quan havies d’afrontar un partit decissiu sense un dels teus jugadors importants.

Pla de la pre-temporada 1994, l'any del 50è aniversari del BM. Granollers

Pre-temporada 1989-90

Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaria fer arribar a l’actual junta directiva?

En els meus primers anys al Granollers jugàvem al pavelló vell, que era un lloc petit i rònec, però on l’ambient que s’hi creava era molt intens i especial. Tot era molt més proper entre la grada i l’equip, i els aficionats gairebé podien tocar els jugadors que hi havia a la pista des dels seus seients. En canvi, el nou Palau és més fred, no hi ha tant caliu tot i ser més bonic, i això potser fomenta el distanciament entre els jugadors i la gent de la grada.

S’haurien de trobar fórmules per recuperar aquell caliu d’abans en el nou Palau d’Esports, i que tornés a reviure a Granollers l’esperit d’handbol d’altres èpoques. Sempre hi ha hagut una relació gairebé simbiótica entre el club d’handbol i la ciutat, i és en aquesta relació on trobem l’essència del BM. Granollers, així com la garantia perquè aquest club segueixi fent història durant molts anys més.

Gràcies, Joan!