Josep Mª Junqueras Pujadas

Les llegendes esportives no sempre es forgen a partir de grans conquestes. Hi ha biografies en el món de l’esport que no necessiten estar trufades de triomfs per ser exemplars, i els seus protagonistes es converteixen en herois a ulls dels afeccionats independentment del nombre de victòries que hagin aconseguit al llarg de les seves carreres. El talent natural, el coratge, l’envergadura moral o el carisma són factors tan o més importants que les victòries a l’hora de conquerir el cor de l’afició per part d’un esportista.

Josep Mª Junqueras ‘Tro’, tot i no haver guanyat cap títol important durant els dotze anys que va jugar al primer equip del BM. Granollers, és un dels jugadors més recordats i estimats per l’afició en la història d’aquest club.

Aquells contraatacs fulminants que li llançava el Perico Garcia per banda dreta i que el Junqui resolia magistralment de rosqueta o vaselina; aquells potents cuàdriceps de saltador amb que propulsava el seu escàs metre seixanta per, literalment, sobrevolar l’àrea del porter com un Superman sense capa i rematar un flight que li acabava de tirar l’Eric Cailleaux; aquell somriure franc i aquell puny enlairant-se envers la graderia després de marcar un gol al Barça en l’últim segon del partit, i aquell gran pundonor, aquella gran intensitat en defensa!

Per als qui vàrem tenir l’honor de veure’l jugar en aquell Granollers tan irregular dels vuitanta i principis dels 90, en aquell Pavelló Municipal de les cases barates, sempre ple a petar d’una afició vehement i cridanera -i a voltes, en aquells duels agònics contra l’Atlético, el Bidasoa o el Barça, fins i tot embogida-, el Tro sempre serà un dels nostres jugadors d’handbol favorits perquè encarna com cap altre el lema de sempre del BM. Granollers: Pit i collons!

Amb el Tro enmig de la tormenta. Junqueras es dedica ara a la docència com a professor d'història a l'IES Celestí Bellera

Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BMG des de la seva fundació fa 70 anys?

Al Balonmano Granollers tinc un rècord, no hi vaig guanyar mai cap títol important tot i haver-ne estat jugador del primer equip durant dotze anys. Però sí que recordo grans victòries en partits concrets com a jugador, sobretot una.

Per tot el que va generar i el record que en tinc destacaria una victòria contra el Barça a la antiga pista de parquet. Crec recordar que la temporada era la 83-84. De fet, d’això n’estic segur perquè el Barça acabava de fitxar Wunderlich.

Anàvem empatats a falta de 20 segons i nosaltres amb un de menys. El Barça atacant, pilota de dreta esquerra i em llanço a interceptar la passada. La pilota em ve a parar a les mans i m’apodero d’ella amb un moviment reflex. A partir d’aquí ja només veig porteria. Recordo que aquells 30 metres botant la pilota se’m van fer eterns, llarguíssims. El porter del Barça era el Cid i recordó que jo només veia un forat a la portería, a baix al curt, a baix al curt, tiraré allà, tiraré allà…

Si el Cid hagués anat a tapar aquell forat amb tot el cos me la para segur, però per sort la pilota va voler entrar i quedaven molt pocs segons per acabar. Un partit que podíem haver perdut tot i haver-lo tingut dominat des del principi, al final el vam acabar guanyant. Va ser una d’aquelles victòries èpiques en què tothom s’ho va passar molt bé (els del Granollers, sobretot), ja que havia sigut contra el Barça, amb un Wunderlich que havia vingut a arrasar-ho tot, i per part d’un equip com el nostre, en teoria molt inferior als blaugrana.

Més enllà de les victòries esportives –que són una anècdota- em quedo amb el fet d’haver pogut tractar amb tantes persones al llarg dels anys a través de l’handbol, persones amb les quals encara em vaig trobant pel món de tant en tant quan viatjo. Per exemple, el pare del Juan del Arco, que també havia estat jugador i havia jugat amb mi, amb qui em vaig retrobar quan el seu fill començava al Granollers, i amb qui ens vam reconèixer i abraçar de seguida que ens vam veure. Això és el que realment queda, les persones, les vivències…

Article del Mundo Deportivo sobre la victòria del Granollers davant el Barça del ja tristament desaparegut Erhard Wunderlich

Dos dels títols que, malgrat ser 'menors', Junqueras sí va guanyar amb el BM. Granollers

Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?

Doncs em ve al cap un moment que no és precisament esportiu, i que té a veure amb totes aquestes vivències amb persones de tota mena i en tota mena de cicumstàncies. Aquesta anècdota que recordo va passar l’any 85 a l’aeroport de Barajas, tornant l’equip d’un partit a Madrid. Se’ns va acostar una parella gran amb una tercera persona que els acompanyava, i ens van explicar que la dona havia d’operar-se urgentment de la vista a la clínica Barraquer. Per desgràcia, no quedaven bitllets en cap vol a Barcelona, i ens van demanar si els faríem el favor de cedir-los dos dels nostres seients a l’avió perquè poguessin arribar a temps a l’operació.

Ens vam reunir tot l’equip i vam decidir que dos dels veterans es quedarien a Madrid, i els seients vacants serien per a la senyora que s’havia d`operar i el seu marit. Naturalment, l’alegria d’aquella parella quan els vam donar la notícia va ser inmensa, així com la satisfacció per part de l’equip per haver-los pogut ajudar.

Despedida del Tro el gener del 92 al Palau Olímpic: "Me'n vaig com a jugador, però no com a persona"

Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaria fer arribar a l’actual junta directiva?

La constància, el treball ben fet, saber anar a buscar aquelles persones que per les seves aptituds siguin mereixedores de dur les regnes de la institució, persones que puguin defendre els colors del BM. Granollers tenint per primer objectiu la formació esportiva: aquestes han estat sempre les essències del nostre club. El que hem de fer els que seguim en contacte amb el BM. Granollers d’una o altra manera, és lluitar per mantenir aquestes essències.

Malgrat els temps que corren, el club encara té una llarga trajectòria per davant, però estar entre els millors a dalt de tot no ha de ser una prioritat en aquests moments. No cal que ens proposem tornar a ser campions d’Europa, però sí ens hem de proposar arribar a ser els millors en formació esportiva.

Crec que l’actual directiva ho enten així, i espero que les que vinguin segueixin per aquesta via. Hem de tornar als orígens del balonmano a Granollers, quan hi havia una mena de semi-amateurisme, en què el club només pagava una petita remuneració als esportistes, però a canvi els facilitava feina i els ajudava a formar-se, o possibilitava als que venien de fora que s’integressin en la societat granollerina.

Tot aquest replantejament l’hem de fer amb el cap ben alt, sense tenir la sensació que fem un pas enrere, i sense obsesionar-nos pensant que sense grans jugadors fitxats de fora els afeccionats deixaran de venir al Palau. Al contrari, crec que si tinguéssim un equip integrat en la seva major part per jugadors de la casa, la gent de Granollers encara acudiria amb més interès a veure els partits del seu equip.

Gràcies, Josep Mª!