La història de l’handbol a Granollers comença l’any 1944 de la mà de Ramon Sobrevia Coll, qui inverteix 500 pessetes prestades de son pare en la creació d’un equip de ‘Balón a Mano’ a l’empara del ‘Frente de Juventudes’ (FJ) local. Aquest primer equip dirigit per Sobrevia es converteix l’any 1948 en el club BM. Granollers, ja constituït com a entitat independent fora de l’aixopluc del FJ, i Lluís Sitjes Ballescà s’erigeix en el seu primer president.
Sitjes hereta de Sobrevia un equip que ja comença a despuntar en el Campionat de Catalunya de balonmano ‘a onze’, amb una colla de jugadors-amics totalment entregats a la pràctica i promoció d’aquest esport. L’handbol ‘a set’, tot i ja haver estat modalitat olímpica a Berlin l’any 1936, roman a la saó un esport pràcticament desconegut a Catalunya, i serà durant el mandat de vuit anys del president Sitjes que Granollers es convertirà en ciutat pionera i “Meca del nuevo deporte” al nostre país.
L’any 1949 es va celebrar a Granollers el Campionat de Penyes de balonmano ‘a set’, el primer torneig d’aquesta modalitat esportiva celebrat mai a Espanya (ocasió que el periodista Mario Duran qualificava de “efemérides nacional” en la seva crònica de l’esdeveniment al Mundo Deportivo). Aquest Campionat de Penyes va ser organitzat per Pere Planes, cunyat de Lluís Sitjes i conegut entre els locals com Pere Paperines, i el club BM. Granollers junt amb l’empresa Xampanys Gomà van ser-ne els patrocinadors. Les penyes A.R.S.A i Catalans, comandades pels joves Martí Font i Francesc Pregona respectivament, van disputar-se el premi de la final, consistent en dotze ampolles de xampany i dotze medalles. Diuen les males llengües que Pere Paperines va voler aprofitar una data en què Pregona era de viatge i no podia assistir-hi per celebrar la final, i afavorir així la penya esportiva i flamenca A.R.S.A. , però la camàndula no va prosperar i la data al cap escollida va permetre que el gran Quicu Pregona liderés els Catalans envers la victòria final.
Una altra gran efemèride en la història de l’handbol estatal va tenir lloc l’any 1955 a Granollers: la inauguració del primer pavelló d’esports a tota Espanya dedicat a la pràctica exclusiva de l’handbol (el mític i ja enderrocat Palau d’Esports del carrer Tetuan), obra amb què Lluís Sitjes culminava brillantment la seva tasca de vuit anys al front del BMG (una tasca en què també cal ressaltar la primera gira internacional organitzada pel club l’any 1954 per enfrontar-se als equips de Göppingen, Wiesbaden i Frankfurt , quan viajtar a l’estranger per disputar partits d’handbol encara suposava un fet extraordinari dins l’àmbit de l’esport espanyol.)
Mirant enrere, i veient com va continuar la història, potser hauria estat just que el president Sitjes hagués vist premiada la seva gran labor al front del BM. Granollers amb algun triomf important. Va ser Emili Botey qui, prenent brillantment el relleu de Sitjes durant els tres lustres posteriors, s’endugué, aquest sí, la glòria dels títols.
Un dels grans encerts de la junta directiva que va encapçalar Lluís Sitges durant la seva presidència, en què sobresurt la tasca gairebé evangèlica de Joan Barbany, factòtum d’aquells inicis de l’handbol granollerí, va ser captar practicants d’altres esports perquè s’unissin al projecte pioner que els oferia el BM. Granollers, un projecte engrescador per diverses raons, però sobretot per l’entusiasme i voluntat de reeixir per part dels seus impulsors, l’actitud dels quals queda palesa en els primers quatre versos de l’himne del club: “Amb braó, dinàmics i optimistes, / ferma voluntat i decidits, / fem de l'esport una gran fal·lera, / per augmentar els èxits conquerits.”
Tot i haver participat exitosament en el Campionat de Penyes, les passes en la seva adolescència de Francesc Pregona, el nostre entrevistat d’avui, no anaven encaminades envers la pràctica de l’handbol: “El que a mi m’agradava de veritat era el bàsquet...”, ens confessa el mateix Pregona durant la conversa, “van ser en Barbany, en Murtra i tota aquella colla que van venir-me a buscar quan tenia divuit anys per anar a jugar amb ells a Alemanya.” I amb aquella gira per Alemanya l’any 1954, encara per disputar partits de balonmano ‘a onze’, s’iniciava la trajectòria handbolística de Francesc Pregona Ferrer, trajectòria que el duria a ser capità del BM. Granollers i de la selecció espanyola entre els anys 50 i 60, i a ser considerat pel mític Bernhard Kempa com un dels millors jugadors europeus de la seva generació.
Martí Montané, qui va ser l’extrem esquerrà titular del BM. Granollers durant gran part de la dècada dels 60, i el testimoni del qual es publicarà en breu en aquest ‘Memòria Viva’, ens recorda en una altra conversa els temps del Pregona basquetbolista: “Sovint, anàvem amb els amics al pati dels Escolapis per veure jugar en Pregona, que era un gran jugador de bàsquet!”
Donat el seu talent atlètic innat, Francesc Pregona hauria pogut ser un ‘crack’ en qualsevol esport, però de ben segur hauria triat ser-ho del bàsquet, i no de l’handbol, si no hagués estat pels Barbany, Murtra i tota la seva colla: “El bàsquet m’agradava més, però la gent del balonmano era molt més trempada i s’ho passaven molt millor. Els del bàsquet, en canvi, eren tots molt seriosos, molt tocats i posats...”
Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BMG des de la seva fundació fa 70 anys?
La victòria que millor recordo és la que ens va donar el primer Campionat d’Espanya ‘a set’ contra l’Atlètic de Madrid, al Palau dels Esports de Barcelona l’any 56, quan aquest pavelló s’acabava d’inaugurar. L’any anterior havíem perdut la final amb el Sabadell, i semblava que mai més no podríem tornar-la a jugar sent un equip tan petit i amb tants pocs recursos com el nostre, sobretot si ens comparàvem amb l’Atlètic de Madrid o el Barça, que tenien clubs de futbol importants al darrere amb grans pressupostos per fer-los coixí.
Recordo que a primera fila del Palau d’Esports, controlant-ho tot, hi havia l’Alberto San Román, que era seleccionador nacional aleshores i un dels que sempre va tallar el bacallà dins la Federació Espanyola de balonmano. No cal dir que San Román era un home de l’Atlètic, i per l’ambient previ a la final que es respirava al pavelló, amb ell de mestre de cerimònies i la directiva en ple de l’Atlètic rendint-li honors a la tribuna, quedava clar que els àrbitres no ens ajudarien gens i, tot i ser millors que ells, vam haver de lluitar molt per guanyar.
La rebuda que vam tenir quan vàrem arribar a casa va ser molt maca. Els del Club Motorista Granollers van venir-nos a rebre a l’entrada del poble i ens van escortar fins la Plaça de la Corona amb una caravana de motos Vespa. Allà vam sortir de l’autocar i la gent ens dugué ‘a hombros’ fins l’Ajuntament, on ens esperava l’alcalde Font Llopart i la seva dona per donar-nos la benvinguda i fer un brindis. Al vespre, hi va haver el sopar tradicional de les grans ocasions a l’Hotel Europa, i, per acabar, un gran ball al Casino amb l’orquestra Selección. També vam anar a Montserrat amb tot l’equip i les famílies uns dies després per oferir-li el trofeu a la Verge i fer-li ofrena del banderí del club. Va ser aquesta, sens dubte, potser per haver estat la primera, la victòria més celebrada per la gent de Granollers i la que recordo amb més estima
.Entrevista a Bernhard Kempa al MD (on elogia la gran qualitat de Pregona) durant una de les gires estivals del Göppingen al nostre país
"El Campionat de Penyes de 1949 a Granollers va ser qualificat com una "efeméfides nacional" pel MD
Equip Campió d'Espanya 'a set' temporada 1955-56: Vilà (entrenador), Fontdevila, Vacca, Pregona, Cabrera, Casajuana, J. Barbany, Maymó (utiller), Font, Riquer, E. Barbany, Illa, Gunter, Rogelio (delegat)
"Ecos de la Final" del Campionat d'Espanya de balonmano 'a set' de la temporada 1955-56
Expedició del BM. Granollers a Montserrat, després de proclamar-se Campió d'Espanya 'a onze' i 'a set' l'any 1956, per fer l'ofrena del banderí del club a la Moreneta
Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?
Al fer-me gran, em costa més recordar-me del que vaig sopar ahir vespre que no pas de les coses que van passar fa cinquanta anys. Per exemple, encara recordo com si fos ara el pati de la Unió, on em passava la vida jugant a bàsquet –encara sento el so de la piloteta botant si tanco els ulls...
Abans de la guerra, la seu actual del Museu de Granollers pertanyia a la Unió Lliberal, que era en aquells temps la societat cultural més important i influent de la ciutat. En aquest edifici hi havia un bar molt gran i un teatre, i a la part posterior hi havia un pati on es podia jugar a bàsquet . En aquell pati em passava la vida, era com casa meva... Com que hi havia llum, hi anava a jugar fins i tot al vespre després de l’escola, i sempre m’havien de venir a buscar a les hores dels àpats, perquè jo no me’n recordava ni de menjar, aquell so de la pilota botant se’m ficava al cap i ja no pensava en res més.
Amb la meva penya d’amics ens vam apuntar al Campionat de Penyes que organitzava el Pere Planes i el vam guanyar, tot i que no en sabíem gens de jugar a balonmano. Se’n fotien de mi al principi perquè em passava els partits botant i driblant, com al bàsquet, però poc a poc en vaig anar aprenent i van venir a parlar amb mi els del BM. Granollers perquè deixés el bàsquet i me n’anés a jugar amb ells.
Em va costar decidir-me perquè el bàsquet era la meva vida, però quan vaig fer divuit anys, just abans de marxar a la mili, en Joan Barbany em van plantejar la possibilitat d’anar-me de gira per Alemanya amb l’equip de balonmano, encara per jugar ‘a onze’, i aquesta oferta va ser el que em va convèncer. El club de bàsquet estava una mica deixat i cada cop anàvem a menys; en canvi, els del balonmano semblaven gent amb molta empenta i ganes de fer coses, i la possibilitat de fer una gira per Alemanya en aquella època, per a un nano humil com jo, era un gran al·licient per decidir-me a fer el salt a l'handbol.
Com que havia d’anar-me’n a la mili, vaig prometre als directius del balonmano que, en acabat el servei militar, deixaria el bàsquet per jugar amb ells si m’aconseguien un permís per anar a fer el viatge a Alemanya, que havia de durar un vint dies aproximadament. L’Amadeu Barbany, pare d’en Joan i l’Eduard, sembla ser que tenia bona relació amb el general Moscardó i li va escriure per demanar-li que em concedís el permís, i va ser un dit i fet! Jo estava de maniobres a la Pobla de Segur, dormint en un catre ple de xinxes a dalt d’una muntanya, quan un dia, molt esverat, em ve a buscar el furrier, un noi de Granollers que es deia Garriga, per ensenyar-me un telegrama: “Pregona, Pregona , t’han donat el permís i te’n pots anar de viatge!”
El viatge a Alemanya va ser una gran experiència, ens ho vàrem passar molt i molt bé. El Vacca amb la guitarra i l’harmònica, l’Eduard Barbany amb l’acordió, i la resta fent el burro amb un cap de toro que dúiem amb nosaltres i cantant caramelles... Quins farts de riure! Recordo que passejàvem per Frankfurt i la ciutat estava completament en runes, feia basarda veure-ho tot tan destrossat pels bombardejos, aquella pobra gent devia haver patit molt! Com que els locals de les botigues havien anat tots a terra, els comerciats tenien parades cobertes amb tendals al mig del carrer i allà feien negoci. Pocs anys després, anant-hi amb el Granollers o la selecció a jugar, ja ho veies tot net i reconstruït, semblava mentida un canvi tan gran en tan poc temps i feia la impressió que fossis en un altre lloc. És cert que van rebre moltes ajudes del americans, però també ho és que els alemanys son gent molt ferma i emprenedora, d’una altra manera aquell canvi radical en tan poc temps no hauria pogut pas ser.
D’anècdota sempre n’explico una que va passar a San Sebastià, al camp de l’Amaikat-bat, on jugava un tal Perico Arístegui, que passava per ser el bromista del seu equip, el tio graciós que sempre hi ha als vestuaris a qui li agrada tocar la pera a tothom. Resulta que l’Arístegui, que era un bon defensor, un d’aquells ‘chicarrones del norte’ cepat i fort, ens va robar una pilota i va començar a marxar en contraatac. Jo era al seu darrere i se’m va acudir cridar-li “¡Mía Perico, mía Perico!” Ell, pensant que jo era un company seu demanant-li la pilota, va i me la passa, i jo que m’escapo sol cap al seu porter i faig gol. Fins i tot els companys de l’Arístegui reien i se li’n fotien, però ell, tan disposat sempre a fer bromes als demés, s’ho va prendre molt a la tremenda, i es va disgustar tant amb mi que no m’ha tornat mai més a saludar.
Lluís Siges, amb els directius Francesc Garrell i Tomàs Puyol recollint donatius pel viatge a Alemanya de l'any 1954
Quicu Pregona, amb barret i fumant una cigarreta, viatjant amb l'expedició del BM. Granollers cap a Alemanya el juny 1954 tot escoltatnt l'acordió d'Eduard Barbany
Primera celebració a Granollers d'un encontre d'handbol internacional que va enfrontar l'equip local contra el Saarbrucken, campió alemany de l'any 1949
Rebuda a Granollers dels jugadors i directius del Göppingen alemany a finals d'estiu de l'any 1954
Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaria fer arribar a l’actual junta directiva?
L’essència d’aquell Granollers de la primera època, i la clau per haver guanyat tants campionats en aquell temps, era l’amistat que hi havia entre els jugadors, i el fet que haguéssim jugat tant temps junts. No basàvem el nostre joc en grans tàctiques, però sí teníem un entrenador com en Vilà que sempre ens empenyia a lluitar per guanyar. El que sabíem, ho havíem après pràcticament tot de les classes del Kempa, que venia als estius a fer-nos seminaris d’handbol on ens ajudava a millorar la tècnica ensenyant-nos els moviments de cames per fer una finta o per defensar, o la manera de posicionar el braç a l’hora de llançar o tirar... També ens va ensenyar a fer servir recursos tàctics com el bloqueig, el passe-i-va, el dos contra dos...
En vam aprendre molt del Kempa i de tots aquells equips alemanys, com el Frankfurt o el Göppingen, quan venien a jugar contra nosaltres als estius. A part de jugar a handbol, la gent de Granollers sabia muntar grans festes, i aquells alemanys que venien s’ho passaven d’allò més bé. És per això que els agradava venir, i gràcies en vam tenir d’aquelles visites! Sense el que ens van ensenyar els alemanys, no hauríem progressat pas tan ràpid com ho vam fer.
A mi mai m’ha agradat massa veure esport, sempre he preferit practicar-lo, i haig de reconèixer que no he anat gaire al Palau per veure balonmano. De tota manera, potser hi hauria anat més si aquell caliu d’abans s’hagués sabut mantenir, quan no es tractava només de veure els partits, sinó de trobar-te amb els amics per saludar-los i passar una estona junts els caps de setmana. Però tot canvia i jo ja sóc molt gran, a mi ja no em pertoca aconsellar sobre el que es caldria fer, només desitjar-los ànims perquè segueixin tirant el club endavant per molts anys.
Gràcies, Quicu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada